BLOG | Sin categoría

Per una educació sociològica

S’imaginen vostés a mestres que donaren classe a les xiquetes i als xiquets com si foren persones sense gènere, sense edat, sense pertinença a classe social, sense lloc concret de naixement, sense llengua d’ús, sense família de referència…? Alguna cosa semblant a fer classe a éssers mancats d’allò que ens fa específicament humans, és a dir, la nostra naturalesa social.

No som robots. Aquest missatge que trobem amb freqüència en les pantalles del nostre ordinador, podria ser la resposta que podrien donar les xiquetes i els xiquets de les nostres escoles d’Infantil i de Primària al Ministeri d’Universitats.

I les futures i els futurs mestres, i els docents que els formem a la Facultat de Magisteri o d’Educació, també podríem respondre així, perquè no volem educar a robots, ens oposem al projecte presentat el 24 de febrer per a reformar els plans d’estudis del Grau de Mestre/a en Educació Primària i en Educació Infantil, en el qual no hi ha la menor referència a la sociologia en aquesta formació. Aquest projecte elimina el mòdul de formació bàsica anomenat Societat, família i educació tal i com estava contemplat fins al moment en l’ordre fins ara vigent (Ordre ECI/3854/2007, de 27 de desembre). Ens hi oposem amb el mateix argument: no eduquem a robots.

Eliminar el mòdul Societat, família i educació i l’assignatura Sociologia de l’Educació suposa desconéixer, i impedir conéixer i reconéixer, la nostra pròpia condició humana, la qual cosa defineix la nostra humanitat: el fet de ser éssers socials (zoon politikon, deia Aristòtil). O dit d’una altra manera: suposa voler ignorar deliberadament que som resultat de la societat en la qual vivim –aquesta mateixa societat que ens explica i a la qual donem explicació– d’igual manera que les societats que tenim són el resultat de les nostres decisions i accions.

Si algunes coses saben les bones i els bons mestres, teòricament i empíricament, perquè ho han aprés primer en la Universitat, precisament en la formació sociològica que es pretén eliminar, i després a les escoles, en l’experiència quotidiana, és el següent: que una escola és una xicoteta societat al si de la societat més gran de la que forma part, i que la família i l’escola són les primeres agències de socialització, que la igualtat d’oportunitats és una aspiració noble que apunta a una igualtat de posicions, i que s’enriqueix amb la diversitat cultural, amb la diversitat humana. Igualtat i pluralitat formen part de la gramàtica de la democràcia. Una democràcia de proximitat que s’aprén practicant-la des de la primera infància, perquè les i els mestres han aprés abans el llenguatge i les eines pròpies de la sociologia i de la sociologia de l’educació. Precisament, si alguna cosa ens ensenya la sociologia de l’educació és a detectar i denunciar les desigualtats de classe, sexe i ètnia, així com a preservar i enfortir el dret a l’educació per a totes les persones i al llarg de les seues vides.

Les i els mestres aprenen a veure i comprendre la realitat social des de la mirada sociològica, que intervé en allò que mira, amb les ulleres que proporciona una de les disciplines més importants de la sociologia, en l’àmbit internacional i estatal: la sociologia de l’educació. De manera que eliminar la mirada sociològica dels plans d’estudi de Magisteri és condemnar als futurs docents a una ceguesa injustificable. Fa ja més de cent anys, John Dewey ja sostenia que democràcia i educació van del braç. No poden haver societats democràtiques sense educació i la democràcia no és possible sense una educació que fomente la vinculació social, el reconeixement que pertanyem a un món comú.

Resulta paradoxal que en societats més reflexives –la consciència i el coneixement d’elles mateixes són cada vegada més necessàries– es formulen plans regressius i injustificables com els que es pretenen en aquesta reforma. No menys irònic i lamentable és que ara que les polítiques internacionals aposten decididament per una educació per a la ciutadania mundial, s’elimine el reconeixement bàsic de la seua condició de ciutadans i ciutadanes, als subjectes als quals eduquem, que són subjectes de dret, això és, ciutadans abans que escolars.

No, ni els infants són robots, ni els docents som robots. No volem educar subjectes sense la ciència de la consciència social. No ens ho podem permetre en moments com l’actual, en societats de cruïlla, de transformacions profundes i amenaces contínues de retrocesos en drets humans, de les quals depén el nostre futur. No podem ni hem d’educar persones sense consciència social, sense aquesta intel·ligència i empatia necessàries per a trenar els vímets dels vincles socials. Aquesta consciència s’ensenya i s’aprén, s’acreix i es comparteix, a les Facultats de Magisteri. Aquesta consciència és la garantia irrenunciable de societats més justes i democràtiques, més solidària i sostenibles.

No, no volem ser tractats com a robots, ni tan sols com a robots alegres o idiotes feliços, com advertia Wright Mills. No mereixem aquesta (mala) sort. Continuem apostant per una educació sociològica.

Diana Jareño, José Beltrán y Alicia Villar
Publicado en Levante.emv

¿Quieres dejarnos algún comentario?

Tu email no será publicado, únicamente tu nombre y comentario.