8 dies, 8 dones arranca amb l’homenatge a la poeta Paquita Rams
Paquita Rams, va ser en 2016 la poeta convidada d’honor del recital Poètic d’Elles Dones per la seua trajectòria i els seus poemes plens d’humilitat. Ara, la Veu de Llíria homeneja a esta poeta que va morir en 2017, però que la seua obra continua, així com el seu somriure que ens va deixar a les noves generacions.
Paquita Rams i el poema les mans de mon pare, arranquen este especial 8 dies, 8 dones amb què celebrem el dia de la Dona, el 8 de març.
Este és l’homenatge pòstum, a esta poeta i gran persona.
Paquita va nàixer enfront del mar, son pare treballava en el port i ella es va criar en la Malvarosa. Ja de casada, va vindre al Regalón, on es va enamorar de Llíria i va crear la seua casa. Tant, que es va convertir en la “nostra” poetessa més prolífica. Dona, mare, poeta, als seus 86 anys, continuava escrivint prop del seu arbre frondós de l’avinguda dels Furs.
Escriu el Cor
«Un dia estava escurant i em ve al cap:
Siento alejarse tus pasos,
mi corazón se acelera…
i vaig pensar: que bonic, deixí l’escurà i em vaig posar a escriure». Així és, el procés d’escriure d’esta poeta que normalment escriu en valencià: «Faig un esborrany en llapissera, no mire si té faltes, escric segons em ve al pensament. Després si m’agrada, mire els llibres de consulta. Jo no sé gramàtica, sé escriure per la pràctica que tinc de llegir».
Res millor per explicar-ho que uns fragments del seu poema, «Escric amb el Cor»:
No tinc normes ortogràfiques,
sols tinc sentiments empresonats,
que he de deixar alliberar.
No pense el que vull escriure, escric sense pensar
Sols l’emoció i els sentiments, manen el que estic plasmant.
No mana en mi l’escriptura, no mana la voluntat,
escric el que el cor em dicta, és el cor el que em mou la mà.
Paquita, va ser autodidacta. D’una generació on les dones no estudiaven, i va deixar d’anar al col·legi als 12 anys: “ha sigut una de les frustracions de la meua vida, no haver-hi pogut estudiar”. Als 14 ja estava de perruquera, “pentinadora només”-matisava amb humilitat Paquita. També va treballar de recepcionista d’un dentista, va tindre una tenda en la platja, i va ser venedora d’Avon. “Tot això, et va enriquint moltíssim com a persona» ens contava en aquella entrevista que li vàrem fer en 2017, poc abans de morir a la Veu de Llíria.
I com ella mateixa en va dir a la pregunta de com t’agradaria que et recordaren? «Com a mi m’han d’incinerar, he escrit alguna cosa, i el meu fill diu: això on vols que ho posem?. En el diari, li dic»:
La mort, no existeix, si podeu recordar-me,
sempre estaré entre vosaltres.
