Paquita Rams:”Amb 86 anys, tinc molt que contar”

Paquita va nàixer enfront del mar, son pare treballava en el port i ella es va criar en la Malvarosa. Ja de casada, va vindre amb altres famílies de la Malva-rosa al Regalón, on es va enamorar de Llíria i va crear la seua casa. Tant, que es va convertir en la “nostra” poetissa més prolífica. Dona, mare, poeta, als seus 86 anys, continua escrivint prop del seu arbre frondós de l’avinguda dels Furs.

De la Malavarosa al Regalón

Tot començà quan son pare i sa mare, compraren un terrenet en el Regalon. Hi havia molta gent de la Malva-rosa que en aquella época  s’instal·laren en la muntanya de Llíria, “rodejada d’hortes, de sèquies” recorda Paquita, que fa més de 50 anys que ve a Llíria.

“Quan veníem en cotxe a Llíria, el meu home, dia: ja estem en el nostre poble. I jo li contestava: si la meua família de la Malvarosa et sentira… Però, al final, ha estat veritat” reconeix amb un sonriure.

Al principi venien només els caps de setmana. Però al seu home i als fills els encantava la muntanya i al final es quedarem, “quan els meus pares faltaren, jo em vaig quedar lo del Regalon. I ja vingueren aci a viure” comenta dels primers temps en el municipi.

“La meua frustració és no haver pogut estudiar”

Paquita, va deixar d’anar al col·legi als 12 anys: “ha sigut una de les frustracions de la meua vida, no haver-hi pogut estudiar”. Als 14 ja estava de perruquera, “pentinadora només”-matisa amb humilitat Paquita. També va treballar de recepcionista d’un dentista, va tindre una tenda en la platja, i va ser venedora d’Avon. “Tot això, et va enriquint moltíssim com a persona. He parlat en molta gent. M’agrada molt parlar, però m’agrada més escoltar. Sempre he intentat aprendre de tots, dels que saben més, i dels que saben menys també. La universitat de la vida són les persones”  .

“Comencí a escriure major”

“Comencí a escriure major” ens confessa Paquita. De fet, el seu primer escrit va ser per La dona en la publicitat, un premi de l’associació de veïns de la Malvarosa quan ella ja tenia fills. “Fiu una crítica, més que vendre el producte, es ven el cos de la dona. Amb esta vaig guanyar un primer premi”.

Després vingué una història ecologista per xiquets “La Granoteta Rosada”, que va guanyar un segon premi, i està editat. “Tinc a muntó de participació col·lectiva: poesia i narrativa. I escrits tinc, per fer un llibre així de gros” diu mentre gesticula amb les mans, exagerant. Paquita ha escrit tant poesia com narrativa. “Per escriure poesia, he d’estar molt motivada. No escric de mi, jo he tingut una vida poc rellevant”, diu amb el somriure tranquil d’haver tingut una vida com ella diu: “facileta”, casada 53 anys, i “molt feliç”. Només, en la tristor de la mort del seu fill, l’artista Paco Bascuñan.

Escriu el Cor

“Un dia estava escurant i em ve al cap:
Siento alejarse tus pasos,
mi corazón se acelera…
i vaig pensar: que bonic, deixí l’escurà i em vaig posar a escriure”. Així és, el procés d’escriure d’esta poeta que normalment escriu en valencià: “Faig un esborrany en llapissera, no mire si té faltes, escric segons em ve al pensament. Després si m’agrada, mire els llibres de consulta. Jo no sé gramàtica, sé escriure per la pràctica que tinc de llegir”.

Res millor per explicar-ho que uns fragments del seu poema, “Escric amb el Cor”:

No tinc normes ortogràfiques,
sols tinc sentiments empresonats,
que he de deixar alliberar.

No pense el que vull escriure, escric sense pensar
Sols l’emoció i els sentiments, manen el que estic plasmant.
No mana en mi l’escriptura, no mana la voluntat,
escric el que el cor em dicta, és el cor el que em mou la mà.

“Amb 86 anys tinc moltes coses que contar”.

“Al tindre 86 anys tinc moltes coses que contar, no he sigut una dona que m’he quedat en casa”. En l’associació de Malva-rosa, es va juntar en altres dones “Aconseguírem l’edifici de la cooperativa i moltes famílies vivíem allí. M’emocione i tot”, recorda Paquita amb sentiment d’aquells anys de lluita social.

Casi tota la narrativa té el títol d’una dona. “No m’havia donat conte, és de veres, Júlia, Marga, Elisa, Elvira, Carmeta..”,- enumera orgullosa de que siga així “he estat sempre molt preocupada per la manera tan discriminatòria que ha patit la dona”.

T’agradaria que et recordaren? “Com a mi m’han d’incinerar, he escrit alguna cosa, i el meu fill diu: això on vols que ho posem?. En el diari, li dic”.

La mort, no existeix, si podeu recordar-me,
sempre estaré entre vosaltres.

Artículo publicado en Abril 2016, en La Veu de Lliria.