Adéu CARMEN ALBORCH. El somriure etern de la sororitat

Quan vaig arribar a la facultat d’econòmiques amb desset anys, em va impressionar una presència imponent, al  mig de l’aldarull de la cafeteria on ella dinava tots els dies. Era Carmen Alborch: elegant, amb una estètica pròpia i parlant a la taula del professorat, aleshores majoritàriament masculina, amb una barreja d’estranya seguretat i enorme simpatia.

Allà on anava, estava Carmen: a les manifestacions pacífiques front a la violència policial de la transició, a les reunions feministes semiclandestines que feiem a la llibreria “Dona”, on ella es treia les agulles de calça amb total desimboltura i parlava de política feminista mentre teixia alguna peça espectacular.Als carrers del Carme, als temples de la nit com “La Marxa”…

Al llarg dels anys, ens hem anat trobant pel camí: en una platja d’Altea amb amistats comunes,  en un jurat d’un premi, en un curs, on després d’haver sigut ja ministra, acudia com una més, amb una humiltat que no més posseeixen les persones excepcionals, a les activitats de la Fundació Hugo Zàrate, on sempre ha acudit  quan l´hem cridat, a il·luminar-nos amb la seua saviesa i el seu legendari somriure.

Però fonamentalment ens hem trobat a les places i els  carrers. Allà on hi havia que defensar una causa justa, allà estava Carmen. Quan les manifestacions feministes eren minoritàries, allà estava Carmen, quan calia defensar les víctimes de l’accident del metro, allà estava Carmen. Al 15m allà estava Carmen. A Madrid, a València, on feia falta.

I al món de les idees, als seus llibres on he trobat suport intel·lectual i emocional per a seguir el meu camí  que no sempre ha sigut fàcil, com per a tantes dones que ens neguem a seguir el mandat patriarcal. I als mitjans de comunicació que tan importants són per a generar opinió.

Per tot això, gràcies Carmen, per la teua alegria, per la teua sororitat, per la teua capacitat de resistència, per no rendir-te mai, per defensar fins al darrer sospir la justicia i la llibertat. Mai t’has rendit. No mes t’has mort.

Pepa García Gil