Encontre, compassió i compromís. Homenatge a Julio Ciges Marín
Fa ja un cert temps em va trucar Pep Aparicio per demanar-nos que Anna i jo escriguérem unes paraules per a glosar la figura de Julio Ciges. Ens va dir que la nostra petita aportació es sumaria a d’altres, per a que totes elles aparegueren arreplegades en un número de la revista Caroig, amb una part dedicada en esta ocasió a homenatjar la trajectòria de Julio al llarg dels anys dedicats a una gran tasca social i pastoral desde les diferents parròquies on ha exercit la seua missió sacerdotal. No sé si per la nostra banda va ser un gran atreviment acceptar el repte, perquè coneixíem personalment de manera molt parcial la gran figura humana i pastoral de Julio, però ens vàrem decidir perquè havíem d’altres testimonis que si que l’han conegut en fondària i han compartit amb ell les seues lluites i esperances al llarg de molts anys.
Nosaltres, Anna i jo, coneguérem a Julio, ara fa ja alguna dècada, durant la celebració del primer fòrum Cristianisme i món d’avui, al que vàrem acudir per primera vegada. Vàrem poder vore que Julio era el principal animador d’aquell gran encontre anual de cristians de base de les tres diòcesis valencianes. Home gran de veu poderosa, i d’aspecte bondadós, s’encarregava durant tot el fòrum d’animar les celebracions, dirigint els càntics que les acompanyaven. I eixe encontre es produïa un any i un altre i sempre gaudíem d’aquell homenot ple de joia, d’una alegria contagiosa i desbordant d’un entusiasme que ens l’encomanava a tots plegats. En aquell moment sabíem ben poca cosa més de Julio, més enllà de que havia estat de capellà a la parròquia de Sant Marcel·lí, que ara era el capellà de la parròquia Maria Immaculada de Vera i que col· laborava de primera mà en els continguts i preparació dels Fòrums.
Però va ser a partir de la seua recent malaltia, amb l’encontre amb Anna com a metgessa de l’Hospital Clínic on va ser ingressat i és tractat Julio, que ens vàrem aproximar molt més i poguérem conèixer amb molta mes fondària, la seua trajectòria humana i de compromís cristià, una qüestió totalment indestriables en el cas de Julio. Enfrontava la seua malaltia amb una enorme serenitat i confiava en la mà dels metges i en la infinita misericòrdia de Deu, el procés de la seua malaltia i possible recuperació. En un moment del procés de la seua convalescència, va lliurar a Anna un document molt especial: el seu testament espiritual. Va ser llegint-lo, quan vàrem acabar d’entendre quina era l’autèntica dimensió humana i espiritual de Julio, amb tota la seua missió pastoral, i com era d’indestriable la seua vida, la seua fe en l’evangeli i el seu compromís social a favor dels darrers de la societat.
Esperonats pel seu testimoni i pel nostre compromís adquirit, ens hem aproximat a la trajectòria de Julio, coneixent els diferents testimonis escrits d’aquells que han compartit amb ell el llarg i difícil camí que ha suposat mantindre’s fidel al seu compromís ferm i incombustible, sempre lluny del desànim i de qualsevol temptació d’abandonament. Llegint estos testimonis arreplegats del seu primer pas per la parròquia de Sant Marcel·lí i després per la parròquia de Maria Immaculada de Vera, és com hem pogut fer una major aproximació a la seua dimensió d’home creient i compromès socialment. Julio sempre ha estat treballant , per una opció personal, en parròquies de la perifèria de la gran ciutat de València, en barris obrers i plens de problemes socioeconòmics i de convivència, històricament marginats i abandonats per les diferents administracions. De la seua llarga estància en la parròquia de Sant Marcel·lí, on va arribar al novembre de 1973, els seus veïns i companys de lluites, relaten en una publicació del barri, quina va ser la gran tasca i el seu estil personal al front de la seua parròquia.
Destaquen com durant els primers anys de l’estada de Julio, varen ser temps dedicats fonamentalment a analitzar la realitat del barri partint d’una intensa convivència amb les dones i els homes que hi vivien. Llegint estos testimonis, vàrem recordar que eren els mateixos temps, en que des del moviment JARC, Anna i jo encetàvem el mètode: Vore, analitzar en fondària la realitat, Jutjar-la, per a després Actuar tractant de canviar allò que no ens agradava. Era la metodologia que empraven tots el moviments de l’Acció Catòlica especialitzada com la JOC o l’HOAC, entre d’altres. Era la que ens facilitava aprofundir més i més en la realitat social on vivíem i ens obria el ulls preparant-nos per a una acció que ens permetera anar treballant per fer els canvis necessaris amb l’objectiu de transformar-la.
I seguint el testimoni dels seus veïns de barri, constataven que el treball compromès de Julio i la manera de fer-lo, va ser realment extraordinari. La creació d’un Centre Jovenívol, un Club de Lectura o la programació de xarrades per abordar temes de gran interés, però que ningú no mai havia facilitat fer-ho, eren testimonis de la gran importància que Julio li donava a la Formació Permanent i concientitzadora dels homes i dones de Sant Marcel·lí. Mitjançant la creació d’una espècie de d’Ateneu Cultural es pogueren programar cicles de formació en economia, sindicalisme, marxisme, o capitalisme, entre d’altres.
La gran obsessió de Julio sempre ha estat el fomentar una consciència crítica per aconseguir el discerniment, com a eina per evitar la manipulació alienant del nostre pensament i aconseguir l’autentica llibertat dels individus, per tal de poder entendre què passava i que els passava a ells i elles en l’entorn del seu propi barri. I tot això en un clima de dictadura feixista i repressora, sobretot contra 18 Río encantado. Oli sobre tela. els moviments obrers i socials dels col· lectius més marginats que començaven a prendre consciència de la seua situa[1]ció i de les causes que la generaven. Durant eixe llarg període de dictadura i primers anys de la transició, va tindre sempre les portes obertes de la parròquia a les persones i als moviments socials del seu barri. Julio estava plenament convençut del paper d’una Església post-conciliar, arreplegat en el document Gaudium et Spes on es declarava que “Els gojos i les esperances les tristeses i les angúnies dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i dels que pateixen, son gojos i esperances, tristeses i angúnies dels deixebles de Crist… L’Església se sent intima i realment solidaria del genere humà i de la seua historia”. L’assumpció del seu compromís, l’ha portat a patir conflictes amb les autoritats, tan civils com eclesiàstiques, sense perdre mai la seua capacitat de treball ni la seua fe en saber que estava col·laborant en la vinguda del regne de Deu, que ho es d’amor, de pau i justícia. Malauradament, no tots els capellans ni tots el bisbes es varen identificar en la doctrina del Concili Vaticà II, i varen continuar amb una espiritualitat desencarnada dels patiments del món i de les lluites per el seu alliberament. I es per això que molts cristians i cristianes com és el nostre cas, rebíem el Fòrum cada any com una espècie d’immersió en un riu d’aigües clares que ens ajudava a purificar tots els lastres que una religiositat malaltissa i desencarnada havia incrustat, i encara anava fent-ho, en les nostres alienades consciències. I d’ací que l’enorme i permanent agraïment a Julio i a tots els que feien i fan possible el Fòrum cada any, és infinit. Dels testimonis dels seus 25 dar[1]rers anys en la parròquia de Vera, dona fe el document que sota el títol de Distincions Malva-rosa li atorgaren a Julio l’any passat: “Volem subratllar, que al llarg dels 25 anys, la tasca de Julio s’ha significat com un cristianisme de base, amb una profunda i permanent vinculació a la vida associativa i veïnal del barri, obert i progressista, molt proper a les classes obreres i les seues causes, i sempre al costat dels més necessitats”. Destaquen els seus antics veïns l’acolliment de més de 50 persones equatorianes al llarg de més de tres mesos, que demanaven reconeixement legal i treball. O com Julio es va posicionar contra la guerra de l’Iraq “per ser injusta, immoral i il·legal”. O la denuncia de Julio contra la manera de fer-se la visita del Papa a València, per com se l’estava manipulant i instrumentalitzant políticament, deformant i adulterant la missió de l’Església en el món. També recordaven els seus parroquians, com va eixir al carrer identificant-se en el Moviment del 15M que, junt al Grup dels capellans dels dissabtes es varen mostrar indignats contra la corrupció i la injustícia social. Ara, llegint el llibre de Julio, Experiencia cristiana.
Encuentro, seguimiento, compromiso, ens identifiquem amb les paraules que, Ximo Garcia Roca en el seu pròleg i Josep Vicent Boira al seu epíleg, dediquen a la figura i trajectòria de Julio. Diu Ximo que “Julio és estimat per la seua sinceritat insubornable i ignorat i temut per la seua llibertat contundent”. I continua dient “El poble és la seua pàtria, els pobres, la seua heretat i els Drets Humans l’escut protector dels exclosos. Julio va de vegades davant, altres al costat i moltes altres darrere o al mig, però sempre amb el poble.”
Per la seua banda, Boira fa èmfasi en una cosa que ja hem destacat en este escrit : “El treball per afavorir i procurar el discerniment del nostre pensament, per a que es mantinga en un procés permanent de búsqueda de la autentica llibertat, evitant l’acomodament conservador”. “Julio contagia dignitat, benestar i llibertat, especialment als més pobres de la nostra societat des d’una Moralitat profètica” afegeix en el seu epíleg Josep Vicent Boira, afirmació amb la que ens identifiquem de manera absoluta. I volem acabar agraint a Pep Aparicio que ens fera la seua invitació tan sortosament profitosa per a nosaltres, perquè aproximar-nos al permanent testimoniatge de Julio i al seu “anarquisme evangèlic, farcit d’amor que reanima als cansats en la lluita, que ajuda a recuperar l’alè als defraudats, i que sempre troba raons per a ajudar a aixecar-se als que el dia a dia ofega i acovarda”, és un autèntic tresor.
Gràcies de tot cor, Julio, per havernos-ho transmés i compartit.
Joan R. Peris i Anna Lluch
