Simone de Beauvoir: Les inseparables

L’any 2020 va sortir publicada, en castellà, però també en català i en francès, una novel·la que Simone de Beauvoir havia escrit l’any 1954, però que en vida seva mai no va publicar: es tracta de Les inseparables, on narra l’amistat que van tenir des de ben petites Sylvie i Andrée, dues nenes que es van conèixer a l’escola quan tenien 9 anys i que van mantenir una relació continuada fins a la mort d’Andrée l’any 1929, a punt de complir els vint-i-dos anys. De fet és una novel·la autobiogràfica en la que Sylvie és la pròpia Simone de Beauvoir i Andrée la seva amiga Élisabeth Lacoin (Zaza).  Es tracta d’una novel·la entranyable en la que Simone de Beauvoir entra en els aspectes més intimistes de la seva relació amb Zaza. Segurament per aquesta raó, no la va publicar mai i, a diferència d’altres manuscrits que va destruir, aquest el va mantenir intacte, però sense títol. És veritat que com diu Sylvie Le Bon –la responsable d’aquesta edició i que publica l’epíleg- després de la mort de Zaza, Simone de Beauvoir havia intentat recuperar el record de la seva amiga, sobretot a les Memòries d’una jove formal, que va publicar l’any 1958. Però en cap cas ho fa amb l’amplitud i nostàlgia de Les inseparables. La dedicatòria que de la novel·la fa a Zaza és prou contundent:

“Si tinc llàgrimes als ulls, avui al vespre, és perquè vostè és morta o bé perquè jo visc?… Li hauria de dedicar aquesta història, però sé que vostè no hi és, i és per un artifici literari que aquí li adreço la paraula. En definitiva, aquesta no és pas realment la seva història, sinó sols una història inspirada en nosaltres. Vostè no era Andrée i jo no sóc pas aquesta Sylvie que parla en nom meu.”

   Voldria recordar que Simone de Beauvoir escriu aquesta novel·la justament cinc anys després d’haver publicat un dels seus llibres més emblemàtics, El segon sexe, que ha estat considerat com un dels exponents del feminisme del segle XX, tot i la polèmica que va provocar en el seu moment ,ja que fins i tot el Vaticà l’incorporà a l’índex de llibres prohibits. I també que en el moment en què l’escriu ja mantenia una relació amb Jean-Paul Sartre, amb qui va compartir bona part de la seva vida. Perquè Simone, com altres intel·lectuals de l’època, com per exemple Albert Camus, es va implicar obertament en la vida política del moment en què va viure i sovint participava a les tertúlies que tenien lloc al mític  Cafè de Flore de París.

  Segurament per tot plegat, la novel·la més intimista de l’autora esdevé un referent que val la pena llegir. Com va escriure “La Vanguardia” el dia 6 d’octubre de 2020, en referir-se a la publicació del llibre: “ Simone de Beauvoir se sintió culpable por sobrevivir a su amiga y esta novela corta, dice su hija adoptiva [es refereix a Sylvie Le Bon Beauvoir], cumple la misión que la escritora francesa atribuía a las palabras: la de luchar contra el tiempo, contra el olvido y la muerte”.

Dolors Jimeno Montesa
Publicat al seu blog