Ja no es pot controlar l’enorme ‘monstre’ que ha crescut al voltant de les Falles en la capital i que no té ni troba cap tipus de límitDit això, algunes reflexions que considere importants. Tothom ha pogut vore i experimentar l’exageració de persones que han estat estos dies a València. Una barbaritat aclaparadora. D’un costat, és quasi miraculós (i ahi cal un reconeixement brutal a totes les administracions i entitats que ho organitzen) que no estiguem a hores d’ara plorant una tragèdia. La imatge de dissabte en la mascletà ho deia tot. La dels carrers adjacents de Maria Cristina i Xàtiva. Les nits a Russafa o el Carme on una ambulància no podria passar en cas de necessitat. Un petard mal tirat que cause ferides greus a qualsevol turista o local. Baralles violentes a causa de l’alcohol. Realment, és increïble que tot haja eixit bé. I, reitere, la meua profunda felicitació als organitzadors.
No obstant això, crec que ja estem en allò que temíem fa uns pocs anys: la sanferminització de les Falles. Hem perdut el control de la festa com a gran ciutat. Ja no està en les nostres mans ni en la de l’ajuntament poder gestionar i poder controlar l’enorme ‘monstre’ que ha crescut al seu voltant i al qual ja no se li poden posar límits. Un monstre en forma de massa humana que es mou pel centre i ocupa espais públics sense mesura, acompanyada per un excés de tot: de soroll constant, d’olor a orins, de paraetes de coses intranscendents, de xurreries i, sobretot, de fem, d’un mar de plàstic. Potser és un fenomen normal i natural fruit del creixement de València com un destí de moda en l’àmbit internacional i nacional, però la imatge d’un camp de llaunes de cervesa sembrat baix els arbres de la ciutat i l’etern olor a pixat diu molt més del que voldríem. I no agrada a ningú.
Imatge d’un carrer de Russafa, ambels arbres ‘okupats’ per les llaunes. L-EMV
Les falles són una festa nostra. Formen part d’una manera d’expressar-se del poble valencià. I té els seus rituals, també en la privacitat. De portes endins. Fins i tot, m’atreviria a dir que en el silenci. La intimitat del treball en el casal, la germanor entre comissions, la concentració de l’artista faller i l’admiració de la bellesa de la indumentària tradicional també són les falles. No sols l’aparador ple de llumenetes per a atraure el turista, el soroll constant, la música alta, els low cost en tot i l’alcohol que ocupen València durant dies. Vore als fallers i falleres lluitant amb la gent per poder passar pel carrer de Sant Vicent en l’Ofrena és, certament, indignant.
La permissivitat total no és bona per a la festa. No tot val. Ni per a tindre més turisme. Perquè el monstre creix, espanta i se t’acaba menjant allò que més estimes. O, si s’opta per esta via, la d’engreixar el monstre, caldrà tindre en compte que estem aprofundint en la divisió abismal que existeix ja la celebració d’esta festa: les falles del centre de València, per un costat, i les falles dels barris i de la resta de pobles, per un altre. Una festa, moltes maneres de viure-la. La pregunta és si la ciutat i la ciutadania de València aconseguirà no desaparéixer en este procés.
Isabel Olmos
Publicat en Levante.emv
