Mazón dimissió

Manifestació 25 octubre

El número 61 de Benimaclet, revista de l’Associació veïnal d’aquest barri de la ciutat de València, en distribució ara mateix entre els seus socis, dedica el seu editorial a demanar la dimissió del president de la Generalitat. Atès que bona part de la ciutadania comparteix aquest clam, tot acollint-me a l’hospitalitat d’elDiariocv.es, em permet reproduir-lo a continuació.

Les associacions veïnals (AAVV) són, per definició, organitzacions polítiques. Nasqueren durant el tardofranquisme per a fer aquelles coses que en els països democràtics feien els partits polítics. En una època en què la dictadura necessitava combinar el pal amb la safanòria (la repressió amb la concessió), per guanyar respectabilitat internacional, aprofitaren les escletxes de la legalitat vigent per a convertir les necessitats dels barris populars en demandes dirigides al Poder sense jugar-se forçosament la vida o la llibertat en l’empresa. Així, desplaçant-se per l’imprecís llindar que separava allò prohibit d’allò tolerat, les AAVV nasqueren per a fer política en el sentit més genuí de la paraula: per a intervindre en l’espai públic en defensa de l’interès general.

Per la mateixa raó, defensar els interessos de tots i no els de part, les AAVV no estan per a fer política partidista. És clar que no tots els partits polítics mostren la mateixa sensibilitat davant les seues reivindicacions. Però tota associació veïnal que no mantinga una higiènica i prudent distància de qualsevol partit, en particular del partit que governa en un moment donat, arrisca la cooptació, corre el perill de perdre capacitat reivindicativa i, amb ella, la seua raó de ser.

Sent així, pot la revista d’una AV demanar en l’article editorial la dimissió del president de la Generalitat pel seu comportament irresponsable durant la DANA del 29 d’octubre del 2024, que assolà 80 municipis valencians i 8 pedanies del sud d’aquesta ciutat, emportant-se per davant la vida de 228 persones? No estem així implicant-nos en la lluita partidista? No estem així donant la raó a eixa part del veïnat que ens acusa de ser un cau de rojos només prestos a protestar quan mana la dreta? No. Rotundament no. Aquesta associació, al llarg de la seua història, ha donat proves fefaents del seu compromís insubornable amb els interessos dels seus conveïns. Manara qui manara. Podem demostrar tan solemne declaració? Sí. No cal sinó anar a les hemeroteques o consultar uns quants números d’aquesta revista per comprovar-ho. Però per tal de facilitar la faena tot seguit recordarem alguns dels exemples més cridaners de reivindicacions sostingudes davant el poder polític independentment que estiguera ocupat per l’esquerra o per la dreta.

Vaja per davant que una característica distintiva de l’Administració municipal és la seua exasperant lentitud, de manera que sovint ens hem vist obligats a mantenir la mateixa cantarella reivindicativa davant d’administracions de signe diferent. L’exemple més clar tal volta en siga el col·legi municipal, que hagué d’esperar dècades d’ajuntaments predemocràtics, esquerrans i dretans per poder ocupar instal·lacions dignes. Però semblant és la història dels dos centres de salut del barri, tot i que depenen d’una altra Administració. Ni en un cas ni en els altres, el volum del nostre soroll reivindicatiu ha registrat modificacions en funció del color del partit en el Govern.

L’ampliació del port de València –atemptat ecològic al qual s’hi oposa des de fa dècades l’AV germana de Natzaret– ha sigut alternativament la gran aposta o el gran ogre de PP i PSOE segons estigueren al Govern o a l’oposició. A hores d’ara, quan un gran pacte d’Estat no és possible ni tan sols per fer front a uns incendis provocats pel canvi climàtic, salvatjades com aquesta susciten sospitoses complicitats entre ambdós partits, i bona part de la ciutadania continua sense entendre el perquè d’aquella foto protagonitzada pel socialista Óscar Puente (el ministro imprudente) acompanyat de diverses autoritats populars, tutti quanti ben somrients amb la copa de cava a la mà, celebrant vagen vostès a saber quin esdeveniment relacionat amb la bona marxa del negoci. Doncs bé, les pàgines d’aquesta revista han acollit en més d’una ocasió arguments contundents en contra de l’ampliació, independentment de les mans en què estiguera el Govern municipal, autonòmic o central.

El PAI de Benimaclet és fill d’un PGOU engendrat sota administracions socialistes i ha sigut cuinat en fogons de la mateixa escola, però qui està servint-lo a la taula del sector de la rajola són mans populars; partit que, matisos a banda, en qüestions urbanístiques no manté diferències notables amb els seus adversaris. La nostra posició davant el PAI és pública i notòria. Ningú no pot acusar-nos d’haver-la modificat en funció de qui estiguera al front del Govern municipal. La que ara defensem davant el regidor popular d’Urbanisme Juan Giner és, si fa no fa, la mateixa que hem mantingut front a la socialista Sandra Gómez, a qui desitgem una llarga i brillant carrera al Parlament europeu.

El botellot de la plaça i rodalies conegué el seu moment àlgid durant el Govern esquerrà del Rialto, i nosaltres no deixàrem d’alçar la veu –en la mateixa plaça, en l’Ajuntament, en els mitjans de comunicació– per tal de denunciar-lo i donar resposta civilitzada a una situació que arribà a provocar moments de molta tensió amb veïns disposats a resoldre el problema per via legionària. En fi, no cal continuar insistint. Raons de sobra ens permeten, sense timidesa i sense tenir que demanar permís a ningú, cridar ben fort i ben clar: Mazón dimissió.

Però la funció d’una associació com la nostra no és criticar polítiques més que persones, exigir solucions a problemes més que involucrar-se en qüestions intrapartidistes sobre qui ha d’ocupar determinat càrrec públic? Sí i no. SÍ, perquè en termes generals hom pot acceptar que, certament, allò important és la política d’un partit, no el polític encarregat de dur-la a la pràctica. Pensem en problemes com ara el de l’habitatge. Si les administracions del PP –per raons al nostre parer espúries– no volen sol·licitar i declarar un municipi com a zona tensionada, tant se val quina persona n’ostente la vara de comandament. Per altra banda, una de les primeres mesures que va prendre el Consell de la Generalitat del PP-VOX després de les eleccions de maig del 2023 va ser derogar per la via d’urgència el decret que regulava la creació de la Unitat Valenciana d’Emergències, una de les últimes iniciatives del Govern anterior presidit pel socialista Ximo Puig. De traca i mocador, hom pot qualificar a hores d’ara, en perspectiva post DANA, aquella ocurrència de la qual s’enorgullia públicament poc després el PP valencià. Ara, tampoc no es pot negar que hi ha circumstàncies en què el factor clau no és una política determinada, sinó precisament la persona encarregada d’executar-la. Perquè eixa persona pot ser competent o incompetent, honorable o deshonrada, haver entrat en política per a desenvolupar una vocació de servei a la comunitat o per a cobrir-se els ronyons. Per tant, NO.

Ricardo Gabaldón, alcalde d’Utiel, milita en el mateix PP de Carlos Mazón. És de suposar que comparteixen filosofia i programa polítics. Però aquell fatídic 29 d’octubre l’alcalde Gabaldón exhibí un comportament admirable, estigué des de primeríssima hora al peu del canó, rebent i demanant dades, prenent decisions arriscades, impartint ordres. Fou tot un exemple de responsabilitat en l’exercici d’un càrrec públic. Tot el veïnatge utielà, independentment de l’orientació política de cada qual, pot sentir-se ben orgullós de tindre al front de l’alcaldia una persona com aquesta. Tot i això no pogué evitar la mort de sis veïns. En canvi, el president Mazón… No cal ser més explícit.

Més enllà de les polítiques, les persones també importen. Perquè una mateixa política pot ser aplicada de manera matussera o solvent. Fins i tot pot ser no aplicada de cap manera perquè la persona encarregada de fer-ho s’hi inhibisca tot palesant una irresponsabilitat infantil. O criminal! No és retòrica buida preguntar-se què hauria passat amb aquelles sis morts si l’alcalde d’Utiel haguera estat Carlos Mazón; o fins a on hauria caigut la xifra de 228 morts si el president de la Generalitat haguera estat Ricardo Gabaldón. Certes polítiques que esperonen les desigualtats i la precarietat laboral i habitacional també, però són sobretot persones com Carlos Mazón les que estan provocant una onada de desafecció política entre la ciutadania que debilita la democràcia i prepara el camí de l’autoritarisme salvapàtries. Eixe que reclama l’arribada d’un líder fort que tinga el que s’ha de tenir i sàpiga el que cal fer per tal de posar-hi ordre i acabar amb «tots eixos polítics corruptes».

Per tot això, perquè les catàstrofes naturals maten, però la seua gestió irresponsable també, aquest Benimaclet 61, que apareix quan es compleix un any d’aquell terrible 29-O, dedica el seu article editorial a exigir Mazón dimissió. Aquest individu, que està on està gràcies al suport de VOX, no fa el pes com a representant de la ciutadania i no es mereix continuar ni un dia més ocupant la Presidència de la Generalitat.

*Enric Sanchis, president de l’AV de Benimaclet, signa aquest article
en nom de la seua Junta Directiva.
Publicat en ElDiario.es