Quan la democràcia arribà per les ciutats

Perico Pastor

A Ricard Pérez Casado (1945-2026)

Aquest 2026 celebrarem els cinquanta anys d’una cita històrica: el referèndum del 15 de desembre del 1976 sobre el projecte de llei de reforma política. Per als nouvinguts explicaré que es va tractar de la consulta que obria la porta a les primeres elec­cions generals democràtiques, celebrades un any després. He acudit al primer article d’aquell projecte de llei i, contemplat a la llum del que està passant al món, sona quasi revolucionari: “La democràcia, en l’Estat espanyol, es basa en la supremacia de la Llei, expressió de la voluntat sobirana del poble. Els drets fonamentals de la persona són inviolables i vinculen tots els òrgans de l’Estat. La potestat d’elaborar i aprovar les lleis resideix en les Corts. El Rei sanciona i promulga les lleis”.

Quan en tants llocs del planeta es posa en qüestió la via democràtica, quatre conceptes (democràcia, llei, drets humans i parlamentarisme) se’ns revelen com un plebiscit quotidià que, cinquanta anys després d’aquell Advent de Nadal –i de la democràcia– del 1976, necessita ser reafirmat quotidianament. Malament han d’anar les coses en el món quan aquell primer article se’ns mostra radiant justament a causa del seu qüestionament. Més que recordar la mort del dictador hauríem de celebrar aquell 97,36% dels qui van votar sí.

En 1976, Pasqual Maragall tenia 35 anys i Ricard Pérez Casado, 31. Per als qui no coneguen Ricard, els diré que va ser, com Maragall a Barcelona, el segon alcalde democràtic de la meua ciutat, València. Elegit per primera vegada el 5 d’octubre del 1979, estigué en el càrrec fins a la seua dimissió el 30 de desembre del 1988. Pasqual i Ricard van ser amics i va ser el primer qui li va proposar al segon, en 1996, succeir Hans Koschnick com a administrador de la Unió Europea a Mostar (Croàcia), com així va passar. Ricard Pérez Casado va morir a València el 12 de gener passat.

Pasqual Maragall a Barcelona i Ricard Pérez Casado a València formaren part de la generació de persones (homes, en la corporació municipal valenciana, encara en 1983, hi havia 24 homes i només tres dones, una per grup polític) que van haver d’enfrontar-se, armats tan sols amb la seua voluntat i curta experiència política, a la gestió dels primers ajuntaments democràtics. És cridaner que les primeres eleccions municipals lliures a Espanya se celebraren quasi dos anys més tard que les generals, concretament el 3 d’abril del 1979. Aquest decalatge va ocasionar una cohabitació entre autoritats locals franquistes i estatals lliurement elegides que pot ser interpretat com una “por a la ciutat” del règim que estava morint, un intent de guanyar temps perquè el canvi polític no fora tan estrepitós com s’augurava.

Doncs bé, la reflexió sobre la desaparició de Pérez Casado em permet defensar una tesi que veig que l’amic Jordi Amat –reinterpretant Vázquez Montalbán– comparteix i que he llegit també al veterà periodista valencià Paco Pérez Puche: la transició en algunes ciutats (València o Barcelona) havia començat abans de morir Franco; o, en altres paraules, el novembre del 1975, quan el dictador va morir, la ciutat democràtica quasi era una realitat en alguns llocs, a l’espera de poder elegir l’alcalde de manera lliure. Aquesta tesi se sustenta, entre altres raons­, en el fet que el model urbanístic franquista havia col·lapsat abans de morir el dictador i que hi havia gent preparada “per a poder fer el que abans s’havia pensat” (Pasqual Maragall dixit ). O, com va escriure Pérez Casado, per a “pensar la ciutat, fent-la”. Pensar i fer ciutat van anar , el 1979, de bracet.

Aquella generació va créixer amb un principi al seu cap: si la ciutat no s’assentava i emprenia un nou rumb, ni hi hauria ciutat ni hi hauria país. Però portar-ho a la pràctica va ser ardu, perquè ni hi havia recursos, ni lleis, ni un funcio­na­riat preparat per a fer-ho tot. Perquè tot estava per fer: “Com no atendre el transport públic? Com deixar d’agranar o regar els carrers on viuen­ la majoria dels ciutadans? Com no fer escoles o guarderies quan les famílies necessiten que tots els seus membres actius, les dones en aquells dies també, treballen? Com no il·luminar els carrers abandonats o els barris i les pedanies? Com no clausurar els abocaments domèstics a séquies i convertir-los en fluids cap a clavegueres i depuradores? Com no evitar la piqueta sobre murs i cases venerables? Com no planificar i executar instal·lacions esportives elementals?” (de nou Ricard). Tot això, junt amb la cultura en llibertat, va ser el programa de la transició a les ciutats d’Espanya. I aquella generació guanyà la batalla, vaja que la va guanyar. La democràcia arribà a aquest país, com la Segona República, a través de les seues ciutats. I es va assentar gràcies a elles.

la destrucció del centre històric i del Saler, es va desenvolupar el transport públic­, es va consolidar la xarxa de subministrament i de tractament d’aigües residuals…

La democràcia va guanyar el seu prestigi en els durs carrers i places de les ciutats de principis dels vuitanta. I, gràcies a aquella victòria urbana, la nostra transició es va consolidar. Per això, gràcies, Pasqual. Gràcies, Ricard.

Josep Vicent Boira
La Vanguardia