El dolor de la meua ciutat
València està convertint-se en una ciutat inhabitable, cosa que em fa sentir molt trista. Tant que avui el text no va de viatges, va d’una ciutat decadent. Si el preu per a formar part de la Unió Europea va ser deixar-nos com a país turístic, ho han aconseguit. Si bé és cert que la gent de València també posa de la seua part. Vaig a treballar a peu, activitat d’alt risc. He de procurar allunyar-me de la vora de les voreres per si algun cotxe s’hi acosta per la inèrcia d’una velocitat inapropiada i il·legal . He de mirar molt bé en totes direccions després de posar-se verd el meu semàfor i assegurar-me que ho puc fer sense perill. He de discutir amb les i els ciclistes que van per damunt de la vorera per a aconseguir que s’aparten del meu camí i no ser jo qui haja de deixar-los pas. I que no em vinguen amb exemples d’altres ciutats europees. Qui s’ha acostat a l’estació de trens d’Àmsterdam pedalant una bicicleta? Ningú. Ja t’avisen que quan hi ha gernació has de baixar de l’innocent vehicle i dur-lo de la mà. Mentres, he d’anar mirant al terra per a no xafar merdes de gos (quan pagaran els seus amos els desperfectes en el mobiliari públic pel pixum?) o vòmits humans (ai, les nits de borratxera) i he de posar-me auriculars per a sentir la ràdio i protegir-me de l’insuportable soroll del trànsit.
El soroll ambiental normalment, sense comptar les Falles, és tan incòmode i desagradable que dificulta el desenvolupament del treball diari. Com a exemple, els crits de les converses que mantenen les persones que ocupen les taules del pati del bar on dóna el meu despatx (ho podeu substituir pel vostre cas). Tot i que tanque les finestres, com en aquest país allò de l’eficiència energètica i la protecció sonora són mots buits, les converses, habitualment acompanyades de crits i de rialles, continuen sentint-se i molestant. Ah! I que alguna persona del veïnat no pose la música amb un volum incomprensiblement fort!
El centre de la ciutat és intransitable per culpa de les taules i les cadires de les terrasses dels bars. Si he de passar pels voltants de la plaça de la Reina un dijous, quan se celebra el Tribunal de les Aigües, dia que sol coincidir amb l’arribada d’algun creuer, he de pegar molta volta i córrer el rics que em tornen a obrir la motxilla, com em va passar ja amb una parella de lladres famoses, ja que eixa volta suposa anar per carrerons on la policia no fa acte de presència. I elles ho saben.
Quan arriba la nit, la gent continua ocupant les terrasses dels bars. Ara, els de baix de ma casa, on ja estic més protegida del soroll del carrer per les obres d’aillament que jo em vaig haver de pagar. Però, són set bars i restaurants els que es veuen des del meu balcó! Això és ambientalment insostenible. Per a acabar-ho d’adobar hi ha un jardinet amb bancs on la gent s’està hores i hores fins i tot després d’haver tancat els locals d’on han eixit. Parlen, riuen, toquen la guitarra… És que ningú sap parlar sense cridar? És que ningú treballa de matí? Tota eixa gent té torn de vesprada i no li cal matinar? També cal mencionar els vehicles de recollida de residus i, de tant en tant, els que s’anuncien amb sirena o els que s’avisen a través del clàxon. No tenen telèfons mòbils per dir-se “ja sóc ací”? O senzillament no poden quedar a una hora i ser puntuals?
En fi, que jo tenia la il·lusió de comprar-me un pis al centre de la ciutat. En broma deia que als peus mateix del Miquelet. Però ara, estic esperant la jubilació per a anar-me’n a una ciutat on es puga viure sense sorolls i passejar sense ensurts. I que no em vinguen amb les poca-soltades del sol i de l’estil de vida mediterrània. O és que qui diu això pensa que la vida mediterrània és fer l’haca a tota hora?
A València es poden fer moltes coses relacionades amb la cultura. Pots visitar el Museu de la Seda, ubicat en el col·legi de l’Art Major de la Seda, recentment restaurat per la Fundació Hortènsia Herrero, d’on també han eixit els diners per als treballs de Sant Nicolau, eixa meravella barroca que ens ha retornat l’equip dirigit per la catedràtica Pilar Roig. On no arriben els diners públics perquè han anat a parar a butxaques privades, intervé el mecenatge.
També es pot visitar el Museu de Belles Arts, on els guardes de seguretat d’empreses externes estaran parlant i rient o gastant-se bromes amb les ràdios a través de les quals es comuniquen i que només han de fer servir per raons de seguretat. No pots comptar amb ells si vols saber alguna cosa sobre l’exposició que amb tanta molèstia estàs intentant veure. Molèsties que han començat en el carrer per culpa dels protectors, ancorats a la vorera, d’unes bastides a hores d’ara inexistents que estreten el pas des de fa molts anys.
Caldrà afegir una asignatura escolar sobre Urbanitat, allò que vam estudiar en el nostre batxiller d’examen d’ingrés, revàlida de quart i revàlida de sisé. La clau està en l’educació i si no es dóna en les famílies s’haurà d’adquirir a l’escola. En cas contrari aquesta societat se’n va en orris.
Dolors Jimeno.
Publicat al seu bloc.
