Els xiringuitos de la Malva-rosa canvien de pell

Corrien els anys vuitanta i la platja de la Malva-rosa començava a transformar-se. El passeig marítim prenia forma i espai, els muntanyars desapareixien, la flora pròpia i salvatge deixava de dibuixar sobre l’arena  un quadre puntillista i el ciment guanyava la batalla.

Per descomptat que un passeig marítim donava molt de joc i atractiu a la platja, a més d’un bon tiró turístic, però hi ha maneres i maneres de dissenyar i construir un passeig vora mar. El Saler se’n va sortir molt millor, platges com les d’Almenara també. Amb tot, el que més ha abundat a casa nostra, de sud a nord, han sigut els passeigs marítims golafres, decidits a menjar-s’ho tot: canyars, vegetació, insectes, marjals, tones d’arena, línia costera.

Amb el propòsit de donar servei als visitants, als de la ciutat i als de fora, el passeig marítim de la popularment coneguda com “La Malva” es va fornir de xiringuitos-restaurants. En realitat cap dels dos noms era adient per a aquells locals, perquè ni eren xiringuitos de platja –com tradicionalment els coneixíem, més autèntics, alçant-se sobre l’arena, amb canyars per fer jocs d’ombres i llums, i tapes típiques de l’horta– ni eren restaurants on pogueres seure relaxadament i esperar bon menjar, d’aquest que et sorprén. En aquest sentit estaven al límit, com tantíssims altres locals de València oberts en les darreres dècades.

Amb tot, els xiringuitos de la platja van anar prenent lloc i forma a finals dels vuitanta, principis dels noranta, mudant a poc a poc en “arrosseries”. Regnaven al llarg del passeig marítim i lluïen plens de cartells de colors vius, o amb lletres lluminoses, fotografies lluentes de paelles carregades de colorant, de plats de braves i calamars, la monotonia de sempre. El mobiliari blanc i barat, típic de bar, estés per les terrasses de proporcions generoses, i a les parets de l’interior rajoles més pròpies de l’alicatat d’una cambra de bany o d’una cuina, que d’un restaurant. Segons com es mire, un look molt valencià, tocat de motius de taronges, flors, verdor, Mares de Déu, etc. El nom dels locals tampoc no ajudava molt: El Bobo, La Alegría de la Huerta i La Murciana, entre altres.

Des dels anys setanta fins ara he passejat moltíssimes vegades per la Malva-rosa, caminant, corrents, en bicicleta, i de menuda anava al balneari de Les Arenes, era tot un luxe. Diria que no és difícil descobrir racons bonics al voltant d’aquesta platja, racons senzills, autèntics, amb vitalitat i bellesa genuïna. Com menys t’ho esperes, ensopegues amb un d’ells. Però també –ai las!– és fàcil trobar racons i llocs exageradament kitsch. Alguns d’ells han esdevingut populars a Instagram com a visites indispensables i inajornables, racons de moments romàntics, seductors… Segurament sopar en una arrosseria al ritme de capvespre, sobretot si és vespra d’un dia de vent i el cel pinta de tots els colors, es puga definir com un moment romàntic.

Fins ací tot anava “bé” i, a pesar de la lletjor dels locals i de la “delicadesa” del menjar, aquests “xiringuitos”, en total dotze, feien el seu paper. El temps, però, corre veloç i els locals havien envellit i calia refer-los. És més, calia enderrocar-los i alçar-los de nou. Una reestructuració que duia vuit anys esperant i que, bé per canvis en el projecte o per retard en les llicències, no arribava mai.

Finalment els ha arribat el torn. De manera que entre setembre i octubre, just quan comença a minvar el públic de platja, cauran les tres primeres estructures. I després en vindran tres més, per tancar una primera fase. Així, quan arribe l’estiu totes sis estaran renovades. La resta, les altres sis, esperaran el seu torn fins a l’any que ve.

“Pensat i fet”, haurem dit adeu a aquesta imatge dels vuitanta, de locals sense encant, on regnava el PVC, el plàstic, el ciment, el gres brillant i el neó. Els locals que els substituiran tindran aires més moderns, potser fins i tot una mica futuristes, serà un “canvi radical”, asseguren els propietaris dels restaurants. Diuen que estan construïts en una fàbrica d’Almussafes, i que formen part d’una experiència d’arquitectura industrialitzada modular aplicada a l’hostaleria, més lleugera i millor integrada en el paisatge. La qual cosa és més que probable, perquè si algun aspecte destacava d’aquests xiringuitos que ara desapareixeran era la seua pesantor, amb estructures quadrades o rectangulars, poc airejades, totalment alienes a l’entorn, al paisatge, per no dir en lluita amb ell, com blocs macissos que hagueren caigut de l’espai, una lleugera pluja de meteorits transformada en restaurants, caiga qui caiga. I el que més estranya de tot és que no hagen caigut fins ara els mateixos locals, perquè aguantaven el “tipo” en condicions molt precàries, amb instal·lacions velles, realment in extremis.

Així que s’acaba el Kitsch en primera línia de platja i comença una nova era de xiringuitos de platja amb la imatge totalment renovada i tot soterrat: instal·lacions de llum, aigua, deixalles. Establiments més lleugers, amb accessos per a accedir la mobilitat. Una despesa de 800.000 euros per local que assumiran en la seua integritat els seus propietaris.

El ‘kitsch’, però, és complicat de definir, perquè és moltes coses alhora i cap en essència, i segons a què ens referim i en quin context, estarem més a prop d’una idea que no pas d’una altra. Susan Sontag parlar del Kitsch en un assaig famós dels anys setanta, inclòs en Contra la interpretació. Hermann Broch –el gran novel·lista austríac exiliat, autor de la trilogia Els somnàmbuls– el va circumscriure molt bé. Retòrica superficial i efectista, mal gust, inautenticitat, plàstic, entre altres minúcies… El kitsch és un concepte estètic i polític, esvarós però útil, en gran part, perquè designa una realitat inaferrable en la qual domina l’embolcall convencional, primer, i després la tirada a fer negoci. Engloba l’esfera estètica i alhora l’àmbit polític.

Amb sort, aquest canvi que ara vindrà, amb locals que pujaran les terrasses a la primera planta, permetrà que el paisatge i la flora es recupere a poc a poc per a la Malva-rosa, tal com estava previst originàriament en El pla especial del Cabanyal, que incloïa el passeig marítim en la regeneració urbanística del barri. I on també hi havia la proposta dels  urbanistes i redactors del pla, Gerardo Roger i Luis Casado, de neutralitzar el passeig marítim llevant obra dura i introduint dunes i vegetació per a modelar i millorar el paisatge litoral. Una proposta sobre la qual  no s’ha dit ni fet res encara.

En el seu dia, els hotelers de la platja de la Malva-rosa, amb una gran visió urbanística i mediambiental, s’oposaren a la recuperació de les dunes, argumentant que podien posar en risc les vistes del mar des de les terrasses i apostaren per aquests xiringuitos que aviat desapareixeran. En un futur ben pròxim, i amb les terrasses en alt, ja no hi haurà excusa per regenerar la vegetació de la platja. Però a veure què inventen ara! Com ja sabeu, l’estètica també és política.

Lourdes Toledo
Publicado en ElDiario.es