Festes patronals
Pexels.
En cloure’s els 31 dies més estiuencs de tot l’any i una vegada celebrades les festes patronals, majors o d’estiu de bona cosa de pobles viles i ciutats de les nostres comarques, convé fer balanç sobre com ha anat la correguda, no fos que les que encara resten celebrar en honor de les nombroses mares de Déu aparegudes, entropessen en la mateixa pedra.
Ho vinc a dir això, perquè de totes les festes d’estiu que he viscut enguany i sobre les que he tingut notícia mitjançant les xarxes socials, cap d’elles ha pensat amb les nombroses persones afectades per la Gota Freda d’ara fa nou mesos, els incendis patits a l’altiplà peninsular i menys encara, amb la situació de genocidi cultural i social pel qual està passant el poble palestí de la Franja de Gaza.
Tampoc he vist que cap dels 452 pobles que configuren el nostre entramat geogràfic i toponímic valencià, haja dedicat cap dia de festa a fer un pensament sobre els més de mil dos-cents dies que els ucraïnesos pateixen la invasió del sàtrapa soviètic o que se’ls haja ocorregut fer una menció a cap dels més de deu conflictes bèl·lics en què es troba enfrascat el Planeta.
Una vegada més, els nostres pobles en festa, sols han pensat a fer processons, bous al carrer, correfocs, castells de focs d’artifici, berbenes i revetlles… d’esquena a la guerra civil de Myanmar i el Iemen; la guerra oberta a Tigray, al bell mig d’Etiòpia; el conflicte al Sudan; la violència al Sahel, Mali, Burkina Faso, Níger, Mèxic, Afganistan, República Democràtica del Congo; la invasió del Líban per part d’Israel; la inestabilitat seriosa a Nagorno-Karabakh (entre Armènia i Azerbaidjan)…
Hem comprovat com l’atenció de les clavaries i de les comissions de festes d’estiu o patronals i de l’opinió pública guiada pels grans mitjans de comunicació, ha estat molt reduccionista pel que fa a aquesta mena de sensibilitat dels conflictes bèl·lics al món i han preferit tornar a tirar una vegada més la casa per la finestra, abans que no mirar al seu voltant.
La veritat és que no dispose de dades econòmiques, però n’estic segur que si una xicoteta part del pressupost invertit en castells d’artifici, cadàvers de flors per a ornar andes de sants i “verges”, i un pessic de la quantitat invertida en pólvora, hagueren anat a parar a una caixa comuna de solidaritat, la flotilla de Gaza, no hauria patit tant per poder-se organitzar i sobreviure.
Les nostres festes patronals, majors o d’estiu, hauran de prendre una altra direcció a partir d’ara, tenint en compte aquest món globalitzat que ens toca viure. Tot això sense comptar amb la quantitat de sensibilitats que continuem ferint, traient moros i cristians totalment distòpics, pels nostres carrers.
Zequi Castellano
Publicado en la Revista Saó
