La ciutadania front a l’abisme

Vivim temps convulsos  on les estructures de poder i les garanties institucionals mostren senyals de crisi que ens obliguen a reflexionar sobre la responsabilitat ciutadana.

Els consensos de la Declaració Universal del Drets Humans de 1948 i l’ordre internacional posterior, comencen a clivellar-se i, cada vegada més,  vegem amb horror com es traspassen nous límits: genocidis, assassinats selectius, deportacions… barbàrie.

A l’estat espanyol, la fràgil i tardana democràcia del règim del 78, dona la sensació de col·lapsar quan el Tribunal Suprem s’atreveix a condemnar sense proves i sense molestar-se en publicar la sentència, ni més ni menys que al Fiscal General de l’Estat.

La ciutadania es troba davant d’un abisme: un espai de risc, d’incertesa i de possibles regressions socials. Però també té l’oportunitat d’assumir un paper actiu: vigilar, participar i defensar les institucions per a construir un nou ordre que siga legítim transparent i inclusiu.

La història ens ha deixat advertències clares que ens fan recordar el  famosíssim poema del Martin Niemöller, escrit amb una lucidesa que travessa generacions

“Primer van vindre a buscar els comunistes, i jo no vaig dir res perquè jo no era comunista.

Després van vindre a buscar els socialistes, i jo no vaig dir res perquè  jo no era socialista.

Després van vindre a buscar els sindicalistes i jo no vaig dir res perquè jo no era sindicalista.

Després van vindre a buscar els jueus i jo no vaig dir res perquè jo no era jueu.

Després van vindre a buscar-me a mi i no hi havia ningú que poguera parlar per mi”. 

 Si traslladem el context dels anys 40 del segle passat a l’actualitat, i canviem jueus per palestins, afegim independentistes, migrants i activistes socials, tenim una descripció bastant clara del que està passant en este moment i que ens recorda que l’erosió de les garanties democràtiques acaba afectant a tota la comunitat, si no s’actua a temps. Cal parlar, defensar, exigir i per a això és necessària organització.

Parlar entre nosaltres, expressar-nos fora de les xarxes de vigilància massiva, organitzar-nos, vigilar les institucions, crear els nostres propis mitjans  de comunicació i les nostres xarxes socials, fer literatura, fer cinema…Al País Valencià, la producció de la pel·lícula “la invasió dels bàrbars”, es una mostra del que pot fer la ciutadania organitzada i compromesa en un projecte. Per no parlar de les massives manifestacions malgrat tots els obstacles, per a exigir la dimissió del president del govern valencià, quan no va complir les seues obligacions  per a protegir la ciutadania de les inundacions d’octubre de 2024.

I votar.

Nelson Mandela ho va veure molt clar, i així ho va expressar al seu discurs de 1994 en un moment molt complicat i difícil per a Sudàfrica:

“Voteu per vosaltres, voteu pels que no hi son, voteu per la llibertat que hem somniat tantes nits”.

En este moment històric, la participació ciutadana es clau per a evitar que els monstres que descrivia Gramsci als “quaderns de la presó” s’imposen, i que la solitud de l’ésser humà que observava Marguerite Yourcenar en “Memòries d’Adrià” esdevinga  realitat.

De vegades les societats avancen a les palpentes, com si caminaren per un passadís fosc buscant una eixida, però la història ens demostra que la unió fa la força i que hi ha llum al final del túnel. 

Pepa Garcia Gil