«La inocencia de los sublimes» – Tula Fernández
Vaig conéixer aquesta autora, nascuda a Jerez de la Frontera, llicenciada en Llengües Clàssiques i doctora en Ciències de l’Educació, gràcies a la publicació de la seua primera novel·la, La boca de los cien besos, en l’editorial Caligrama, la mateixa que ara li publica La inocencia de los sublimes.Vaig agafar el llibre amb molt d’interés per la bona impressió que em va fer l’anterior i no m’ha decebut. Era un moment difícil per a la lectura ja que acabava de llegir una novel·la d’aquelles que et satisfan plenament però que solen obstaculitzar la lectura de la següent pel bon regust que deixa.
La novel·la de Tula Fernández està dividida en quaranta-vuit capítols i un epíleg. Cada capítol va precedit pel lloc, la data i, de vegades, el nom del personatge que se’ns dóna a conèixer o és el principal actor de la trama en eixe apartat. Jo entenc que és una ajuda molt gran per a la lectura, atés que la història comença a Oviedo, passa per Madrid i se’n va a Apóstoles, en la província de Misiones. Sospite que l’autora ho ha volgut així perquè té ganes d’agradar, de connectar amb la gent que la llig i acompanyar-la en aquesta història curulla de personatges molt ben creats. Pel que he llegit sobre Tula Fernández, i el que li he llegit a ella mateixa en les xarxes socials, concloc que és una persona molt treballadora i amb una gran voluntat de créixer literàriament. Li he notat unes grans millores de la primera novel·la a aquesta, per exemple, en els diàlegs: ara són molt més precisos.
La inocencia de los sublimes comença com una novel·la policíaca clarament i, tot i que no ho semble en algunes parts a causa dels girs argumentals, continua sent-ho fins al final. Em resulta molt difícil fer-ne un resum sense revelar algun aspecte de la trama o dels personatges. Sí puc dir que qui heu llegit L’esperit del temps, de Martí Domínguez, trobareu en els experiments clínics alguna similitud. També vos puc confessar que he trobat que molts dels noms dels personatges estan posats amb molt de sentit de l’humor com el de la prostituta (Bernarda) o el del roín (Adolf).
És una novel·la que conté molts temes: investigacions clíniques, relacions familiars i de parella, la vellesa activa, la col·laboració veïnal, la lleialtat professional, la supervivència en la solitud, les generacions d’emigrants…
Un llibre, agradable, entretingut i ben escrit, d’una autora a qui hem de seguir i acompanyar-la en el seu creixement literari. No sé quina novel·la podré agafar ara!
Dolors Jimeno
Publicat al seu blog
