Les mans del meu pare

Hoy nos ha dejado nuestra querida amiga Paquita Rams. Siempre recordaremos a esta gran amiga, valiente, generosa y poetisa. Volvemos  publicar este poema suyo. 

Les mans del meu pare

Les mans del meu pare, pobre
eren lletges, bastes, aspres,
com el paper d’escatar, raspaven.
No eren com les del retor del poble
ni com les del mestre d’escola
ni com les del metge
ni com les de l ‘apotecari.
Tots ells tenien les mans blanques,
fines, transparents, com de cera.
A mi em semblaven mans mortes
Les mans del meu pare estaven fetes
a l’hivern per vents freds, pluges, tempestes,
a l’estiu per pols, calor, suades.
Les mans del meu pare,
el treball i els anys, com ell em deia,
les havien convertit en dues garres.
Eren mans que des de xiquet
estaven fetes a força dures
per feines portuàries.
El port de València, sabia molt
de les mans del meu pare.
Eren les que pagaven la meua escola,
les que a la família alimentaven,
les que em raspàvem la cara
quan m’acariciaven.
Quan al passar el temps, les recorde,
aleshores m’adone, pense i repare
quant d’amor tenien, quant valien
i que boniques eren,
les mans del meu pare.

PAQUITA RAMS