Lleó XIV, un nord-americà perquè florisca la primavera de Francesc
L’elecció del nord-americà Robert Francis Prevost mostra una línia continuista amb Francesc i garanteix els equilibris de poder a l’Església catòlica. Si l’anterior pontífex argentí va encapçalar una primavera per actualitzar a poc a poc la institució als ritmes contemporanis, Lleó XIV afronta el repte de consumar-los
A l’extens llibre de vocabulari que generen els conclaves papals, hi ha una dita que sovint es compleix: «Qui entra com a papa, surt com a cardenal, i a l’inrevés». Robert Francis Prevost, un nord-americà amb una llarga trajectòria missionera a l’Amèrica Llatina, transmetia incredulitat i nerviosisme quan aquest dijous s’estrenava com a representant de Déu a la terra, com a comandant en cap de l’Església catòlica al món. Allunyat d’unes travesses sempre superpoblades d’opcions italianes, ha estat designat per a prosseguir amb la primavera vaticana inaugurada per Francesc.
Amb el 80% dels cardenals amb dret a vot al conclave nomenats per l’antic pontífex, l’elecció d’una figura si fa no fa continuista amb l’impuls de Jorge Bergoglio es donava per descomptada. «Hi ha una majoria al conclave que aposta per la línia de Francesc», apuntava en conversa a EL TEMPS el teòleg i sociòleg José Manuel Vidal, director de Religión Digital, periòdic especialitzat en el món catòlic. Tot i les maniobres de l’anomenat sector rigorista —traducció: la família ultra— i de les possibles aliances amb les faccions conservadores, s’ha optat per un perfil moderadament oberturista, que atorga confiança a les diferents famílies de la cúria i, especialment, dintre de l’heterogènia majoria lligada a Francesc.
El seu nom encaixa com un guant de seda als equilibris que havia de lliurar l’Església catòlica. Acontenta el sector progressista per ubicar-se pròxim a les reformes de Francesc i atorga confiança a les faccions conservadores per la seua eficàcia i el seu pragmatisme. No debades Prevost atresora un perfil tècnic, de buròcrata, tot i combinar-lo amb el segell d’haver estat durant molts anys com a gran dirigent del catolicisme al Perú. Els seus orígens italians i espanyols han estat un avantatge per a una institució religiosa vinculada a l’estat transalpí i encara de mirada eurocèntrica.
La selecció del primer pontífex procedent dels Estats Units d’Amèrica és una picadeta d’ull al país que genera més recursos econòmics per a l’Església catòlica, així com el seu tarannà conciliador li permet navegar les aigües polaritzades de la institució a terres estatunidenques a causa del trumpisme. Integrant de la família agustina —es torna a mirar cap als ordes religiosos com amb Francesc i al contrari que amb els mandats de Joan Pau II i Benet XVI, que van atorgar prebendes als moviments ultraconservadors—, s’ha oposat a les polítiques del president nord-americà, el magnat xenòfob Donald Trump. Fins i tot, s’ha pronunciat contra la pena capital.
Víctima setmanes enrere d’una campanya de notícies falses per part dels sectors ultres de l’Església catòlica, ha deixat detalls que albiren el seu tarannà ideològic. Tot i haver retornat a una escenografia ostentosa —ha aparegut amb la creu i la vestimenta que va lluir en el seu moment Benet XVI i que el jesuïta Francesc va rebutjar—, l’elecció del seu nom mostra compromís social i alineament amb Francesc. Batejar-se com a Lleó XIV és un record a l’anterior pontífex que va denominar-se d’aquesta manera i que va ser el propulsor de la doctrina social de l’Església catòlica.
Llicenciat en Matemàtiques i Filosofia, va ser ordenat pel belga Jean Jadot, ubicat a les famílies més progressistes, i va desenvolupar una certa companyonia durant la seua prolongada estada al Perú amb Gustavo Gutiérrez, pare de la teologia de l’alliberament, el corrent més esquerrà a dintre del catolicisme. Al seu discurs ha planat la memòria de Joan XXIII, l’esperit del Concili Vaticà II i, especialment, ha recuperat el projecte de la sinodalitat, l’eix de les reformes de Francesc. L’antic pontífex argentí ha estat ben present en les paraules de Lleó XIV.
Uns primers gestos de conciliació i continuisme renovador que tindran la seua prova de foc amb el procés més transformador que va iniciar Francesc: la celebració d’una assemblea del poble de Déu, amb presència dels diferents actors del catolicisme, per a decidir el rumb de l’Església catòlica. A la taula, hi ha debats com el celibat opcional, el sacerdoci femení —al qual s’oposa Prevost—, la democratització de la institució i la relació amb el col·lectiu LGTBI+. Són els reptes oberturistes que afronta la institució catòlica per «assegurar la seua supervivència», com advertia el teòleg Vidal. Les carpetes de fons a les quals haurà d’enfrontar-se el nou mandatari del catolicisme.
Per Moisés Pérez
Publicat en El Temps
