Manolo Mata: “Això que passa aquests dies desmunta l’estratègia de Mazón”

Manuel Mata, advocat. Foto: Prats i Camps

Entrevista a l’advocat que, en nom d’Acció Cultural del País Valencià, exerceix l’acció popular en la causa de les morts per la gota freda instruïda pel jutjat número tres de Catarroja

Acció Cultural del País Valencià s’ha personat com a acusació popular en el cas de les víctimes mortals per la gota freda de l’octubre passat que instrueix la jutgessa del número 3 de Catarroja. És una instrucció complexa que serà llarga perquè, entre més coses, hi ha una xifra molt gran de morts. En parlem amb Manolo Mata, que és l’advocat que representa l’entitat. Mata, militant del PSPV, té una llarga experiència com a lletrat, però també coneix amb profunditat la cuina del poder i de la gestió. Ha estat regidor a l’Ajuntament de València, diputat a les Corts i síndic del grup socialista entre el 2015 i el 2022.

En aquesta entrevista, que fem al seu despatx del centre de València, parla de la complexitat de la instrucció, però també de la importància d’arribar a saber la veritat. Pensa que els fets que es van fent públics dia a dia assenyalen el president Mazón, i que encara hi ha moltes altres veus que no romandran callades.

—Per què vàreu acceptar d’exercir l’acusació popular en aquesta causa?
—Em va cridar Anna Oliver i li vaig dir que no m’agradaria dur víctimes perquè en aquesta qüestió l’acusació popular tenia molt a dir i dur moltes iniciatives. Quan ens assabentàrem que Podem i Vox ja s’havien personat, que la fiança era assequible, de 6.000 euros, ràpidament demanàrem la personació i es va admetre. És un dels assumptes més importants del país d’ençà que treballe d’advocat, fa més de quaranta anys.

—La jutgessa ha posat l’èmfasi a separar les víctimes dels danys materials. Això és una bona estratègia?
—El problema de les macrocauses és que, a vegades, d’un fil n’estires un altre i hi ha una dispersió brutal. I ací sí que sabíem que hi havia pèrdues de vides humanes, lesions i danys materials. La jutgessa parteix d’un principi que és assumible: les morts eren evitables i els danys materials, potser no. Hi ha més vies per a reclamar la responsabilitat patrimonial. Crec que és una decisió molt encertada perquè cenyeix l’objecte d’investigació i es limita a les persones que hi van participar.

—Això evitarà que la causa s’eternitze, o també serà una instrucció llarga?
—Serà llarga, segur. Només amb el testimoni dels familiars de les 227 víctimes, que explicaran què va passar. Tots hem accedit al sumari i hem vist que són relats aterridors. És una situació tan greu! I tots haurien de participar-hi. Els forenses, els informes de la policia, la Guàrdia Civil, la policia local sobre la trobada dels cossos… Hi ha moltes coses que en una instrucció han d’estar perfectament. Serà llarg, segur, però no serà infinit.

—Responent que ell no era al centre de coordinació d’emergències de l’Eliana, dirigint el CECOPI, el president Mazón s’allunya del centre de la diana?
—Hem vist tres Mazons. El primer era el que estava “noquejat”, com va dir Feijóo i el va definir perfectament, que va ser el del matí dels dies 30, 31, que deia: pobra gent, ha estat un drama, molt bé la participació del govern d’Espanya… Però això li va durar vint-i-quatre hores. Ell va pensar que l’única manera d’exculpar-se políticament era mantenir dues tesis que, a més, eren contradictòries: una era “jo he estat perfectament informat des del minut u, i hem fet el que havíem de fer”. Però quan la jutgessa diu: “Si vostè n’estava informat, i ha fet el que havia de fer, i ho ha fet quan ja no tenia sentit, perquè podia haver-ho fet a primera hora del matí, a migdia, o a la vesprada, però ho va fer a les vuit i onze minuts –vuit i dotze, diu la jutgessa–, ha arribat tard, i per tant pot ser responsable de les pèrdues humanes”, fixa la seua defensa política i judicial en un altre àmbit.

—En el de dir que ell no era membre del CECOPI…
—Diu: “Jo sabia coses, però jo no hi pintava res, jo no hi era…” La veritat és que no hi ha cap llei, ni cap ordre expressa en la llei d’emergències o en altres àmbits sobre la responsabilitat del president de la Generalitat, a banda de dir, genèricament, que és la primera autoritat del país i la que ha d’exercir l’alta direcció de totes les polítiques del Consell. I si recordeu la participació de Camps a Gürtel, es veu que hi havia una trama per les conselleries, però el president no va firmar cap paper. I jo crec que aquesta és la seua defensa judicial.

—És una bona defensa?
—No és una bona defensa. Són massa hores, hi ha massa informació. La tasca dels mitjans de comunicació ha estat espectacular, perquè la jutgessa ha demanat un informe molt exhaustiu de la Conselleria d’Emergències sobre què va passar eixe dia, un informe de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, té les dades d’AEMET, i tot allò que es va publicar i dir en els mitjans de comunicació. I ja tenim un fum de realitats. I la realitat és que la consellera Salomé Pradas, en el compte personal de X va dir a les dues i vint de la vesprada que vigilaven molt atentament el barranc del Poio, i que la gent havia d’allunyar-se de les riberes. Sabem que una connexió d’À Punt a les tres i deu amb el centre d’emergències, el subdirector general d’Emergències deia que el compromís de la Generalitat era vigilar les riberes del barranc del Poio i del Magre. Sabem que els brigadistes forestals estigueren allí mirant com venia l’aigua del barranc i en un moment determinat els ordenaren que es retiraren. Totes aquestes coses no poden ser alienes al que fa el president de la Generalitat. Hauríem d’investigar coses de la geolocalització del seu mòbil, les telefonades: no les que ell diu que va fer i que va rebre entre les tres de la vesprada i les vuit del vespre, sinó durant tot el dia. És d’una irresponsabilitat manifesta i un menfotisme inexplicable. Jo crec que pot tenir responsabilitats penals.

—Amb el temporal que vivim aquests dies, hem vist un canvi d’actitud del president, una exhibició de recursos i de mesures que no sé si és una autoinculpació.
—Jo crec que sí. La situació era molt complexa, a veure què feia aquests dies. O passava de tot i desapareixia, o encapçalava les operacions. Ell es fixa molt en el llenguatge i totes les piulades diuen “Mazón acompanya no sé qui” o “Mazón va amb no sé qui”, però el cas és que el president de la Generalitat és el president de tots els valencians; per tant, el responsable màxim i ho demostra.

—Això podria desmuntar en part la seua estratègia defensiva?
—L’estratègia defensiva era doble. D’una banda, deia que les agències estatals no els donaven informació i, en conseqüència, no sabia com reaccionar; i, d’una altra, que ell no encapçalava les emergències. Doncs, això que passa aquests dies ho desmunta tot, perquè la informació és exactament la mateixa, les mateixes agències, amb una diferència essencial, que és que s’han mobilitzat els recursos de la Generalitat. Tot el que no es va fer, s’ha fet ara.

—I parlant d’informació, hem sabut que entraven milers de telefonades al 112 provinents dels pobles de l’Horta Sud inundant-se, mentre el CECOPI estava reunit i que, segons la vice-presidenta Susana Camarero, ningú no en va informar.
—És incomprensible que ningú advertira que el 112 estava col·lapsat. És incomprensible que, essent allí la consellera d’Emergències, el secretari autonòmic d’Emergències, el director general d’Emergències, el subdirector general d’Emergències, que eren al capdavant del 112, no entraren a la reunió del CECOPI i no digueren què passava.

—La jutgessa té elements per a demanar al president que diga on va estar entre les 18.00 i les 20.28?
—No al president directament, però jo, per exemple, demanaré a la policia autonòmica els informes de treball dels policies i escortes del president durant tot el dia per a saber on eren, i les seues despeses de dinar. Hi ha mitjans tècnics per a saber on era el seu mòbil. Ara ens diuen de la Generalitat que ell no tenia mòbil personal. Molta gent el té, i és un 650 no sé què. Hi ha moltes proves indiciàries que es poden demanar sense implicar-lo a ell, fins que la jutgessa tinga clar que es pot encausar el president de la Generalitat i que, per tant, hi ha d’haver una resolució motivada al TSJ, que és el que prendria la decisió.

—Segons la llei d’emergències, el comandament únic és de la consellera responsable d’emergències, però com a responsable últim de totes les decisions, el president en seria el responsable?
—Qui és amo governa. En totes les crisis que jo he viscut mentre vaig tenir una certa participació en el Botànic, i en la vida política, quan hi ha una crisi d’aquesta magnitud, la persona que més mana és la que vol estar informada de tot. I els altres deixen en les seues mans la darrera decisió. El problema del poder és eixe. És teoria política dels clàssics: la soledat del poder i l’última decisió. Això jo ho he viscut amb Pérez Casado, quan volia desallotjar la Malva-rosa, o el 1982 quan hi hagué la pantanada, i cent mil persones de les Riberes es van moure per a fugir de l’avinguda de l’aigua. Hi ha unes errades brutals, en aquest cas, perquè, per exemple, la llei d’emergències diu que el cap de les emergències passa a ser el cap de totes les policies municipals. Què hauria passat si tots els ajuntaments hagueren tingut tota la informació i els seus policies locals, amb megàfons, hagueren avisat? Hi ha municipis que tenen un whatsapp ciutadà. Si algú dóna l’ordre que la gent puge al primer pis, que no baixe al soterrani, que s’obliden dels cotxes, s’haurien salvat moltíssimes vides. I crec que eixa espera a la darrera decisió, en estar aïllat en el poder s’ha produït segur, perquè jo crec que el missatge no s’emet fins que el president de la Generalitat no dóna el vist-i-plau de l’emissió i del contingut. I ho fa cinc hores tard. Perquè una altra qüestió que s’haurà de veure és per què no es va reunir el CECOPI dies abans, com en la dana del 2019, que és el paradigma de com es gestiona una dana.

—Salomé Pradas ja no és aforada, i el president, sí. Sembla lògic pensar que voldran descarregar sobre ella tota la responsabilitat com a directora de l’emergència.
—En teoria, sí. Però jo he conegut molt Ximo Puig i Mónica Oltra com a vice-presidenta, i és impensable que els seus subordinats prengueren decisions d’eixa envergadura sense que ells prengueren la decisió final. Qualsevol dirigent en una guerra, en una crisi climàtica, vol alçar la bandera, i és la soledat de la darrera decisió que et deia. Però eixa soledat no vol dir que estiga aïllat en un despatx del palau sense saber què passa. Hi ha els mitjans de comunicació, les piulades de la gent, la ràdio, per saber permanentment què passa.

—Tot això que heu dit fins ara s’entén molt bé, però al final s’ha de concretar en un sumari. Serà possible fer-ho?
—Jo crec que sí. Perquè van arribant testimonis, gent que hi era. Si el que pensa fer Mazón és descarregar les culpes en Salomé Pradas; Salomé Pradas descarregar-les en el secretari autonòmic; el secretari autonòmic, en el director general; i el director general, en el subdirector general; i el subdirector general, en els tècnics…

—Arribem al maquinista de l’accident del metro.
—És el maquinista de l’accident del metro. El metro n’és un exemple. Jo vaig estar en la instrucció del metro i patírem moltíssim, perquè la jutgessa creia que la culpa era del maquinista i ens ho negava tot, i en els interrogatoris quasi totes les peguntes de les acusacions deia que eren capcioses i inútils… Va tenir una paralització d’uns anys i quan Évole va demostrar que era una situació insostenible, que mereixia una investigació, s’arribà a unes certes condemnes tal vegada simbòliques. Però sí que hi havia una relació entre l’activitat administrativa i el resultat penal de les morts. Ara és un cas molt semblant, amb la diferència que la jutgessa té una tesi i eixa tesi és la que intentarà esbrinar per on puga. Ja anem veient declaracions en mitjans periodístics del cap de bombers del consorci, del cap dels brigadistes forestals. Tenim els whatsapps que enviava el tècnic d’AEMET als seus companys des del CECOPI. I hi ha una dada molt sorprenent. Per què no hi ha les gravacions del CECOPI? És inversemblant que oficialment no es gravaren les reunions, però també dic que on hi ha trenta persones és molt probable que una que hi va entrar telemàticament, ho gravara en el seu despatx. I si això isquera, també aportaria molta llum. Costarà més o menys, però jo crec que la veritat eixirà a la llum.

—Jo he demanat una visita de les instal·lacions. La llei preveu que una comissió judicial puga fer inspecció ocular. Les parts i el jutge van prenent nota de les coses que hi ha i com estan. Jo crec que en aquest cas tot se centra en el war room. Seria la sala de màquines de tota l’emergència, localitzada a l’Eliana, en un carrer concret i en unes instal·lacions concretes. I seria molt bon punt de partida saber si hi ha més despatxos, on es reuneix el CECOPI, què són eixes pantalles de plasma que veiem en tots els reportatges i què hi ha, la informació en temps real d’AEMET, o de la confederació hidrogràfica, on són les càmeres en totes les dependències, saber com funciona realment el 112. Jo crec que la inspecció ocular o fins i tot una reconstrucció del que va passar en eixes hores dramàtiques seria molt pertinent. S’ha demanat i estem pendents que la jutgessa ens diga que sí o que no.

—Això inclou també una revisió de les càmeres de seguretat, per si s’havia canviat de l’horari d’estiu al d’hivern?
—Sí, i tant. L’informe que envia el cap de seguretat de les instal·lacions, i el firma el subdirector general d’emergències, ens diu que hi ha càmeres dins i fora. A mi m’han dit que hi ha dos accessos. Que hi ha una porta principal i una porta lateral. Aquestes càmeres, manualment s’estabilitzen, el canvi d’horari va ser el cap de setmana del 25 d’octubre i es va canviar, diuen ells, i que el desfasament que hi havia quan ens envien les imatges era de tres segons. Ells no neguen que el president arribara a les 20.28. Però en qualsevol cas, fóra abans o després, què feia entre les cinc i mitja o sis menys quart fins a les vuit i mitja que va arribar? Què va fer? Amb qui va parlar? Perquè sembla que hi ha una telefonada a les 19.43 amb Salomé Pradas i que, dos minuts després, Pradas diu als tècnics que s’ha d’enviar el missatge. Hi ha molta gent que deu pensar: per què m’he de carregar la culpa jo podent dir la veritat? I confiem esbrinar la veritat.

—Ho heu comentat al principi. Una de les eixides que ha tingut el president Mazón és culpar de tot el govern espanyol i l’apagada informativa d’AEMET i la confederació. L’anàlisi del comportament d’aquestes agències també la tindreu en compte?
—Sí, però parlem d’una agència que fa prediccions, AEMET. Tu, com a responsable polític, has de pensar què passarà si es compleixen les prediccions, i si erren per defecte ho has de tenir previst, també. I la confederació sí que ha de controlar els cabals dels rius, però la vigilància dels barrancs és competència de la Generalitat Valenciana. A més, hi ha dues persones que ho diuen en dos moments clau. El subdirector general d’Emergències que diu: “Ara la nostra tasca és controlar els barrancs.” Perquè ell sabia que si plovia dalt, l’aigua havia de baixar fortíssima baix. I jo, per cert, vaig ser el primer sorprès quan vaig descobrir que el barranc del Poio acabava en l’Albufera, no ho havia pensat mai, la veritat. Però els tècnics hi són, i l’administració autonòmica té un pressupost de 31.500 milions d’euros. Té enginyers, meteoròlegs, tota mena de professionals que poden alertar i advertir. No es pot culpar qui fa la predicció. Hi ha uns estatus que sols s’entenen entre ells, per exemple, quan diuen: el llindar superarà els 180 litres. Això pot ser que arribe a 500, o a 800, però està protocol·litzat que amb més de 180 ja exigeix un nivell de protecció X. Quasi ningú no ho sap, però el mes de setembre els governs anteriors –i si el Botànic ho feia, el PP supose que també– tenien reunions per a estudiar què podia passar al setembre i a l’octubre. Perquè hi havia el risc climatològic més greu que podria tenir el país. Ja es tenia una certa previsió.

—A l’estiu va haver-hi el canvi a la Conselleria d’Interior.
—Jo crec que aquest govern pensava que Emergències era una qüestió menor, i Vox la va reivindicar perquè anava amb els bous. Volien Emergències per tenir els bous. I en l’any que governaren no feren res. Ni els protocols ni res. I després, a una persona que havia demostrat la seua inutilitat en una conselleria important, com Medi Ambient, l’envien a Emergències. I es troba amb l’emergència més gran que ha tingut aquest país.

—Quins delictes es podrien imputar?
—Crec que són homicidis imprudents. Hi ha una qüestió tècnica que fa convertir els homicidis imprudents en homicidis, que és el dol eventual, però és una qüestió teòrica molt rebuscada. Crec que no té discussió que serien homicidis imprudents i lesions greus per imprudència greu. I ací hi ha el límit sobre què és una imprudència lleu o una de greu, perquè el delicte baixa moltíssim. I serà per on girarà la instrucció. Si hi ha un responsable. Ara ACPV està determinada a saber la veritat, i busquem la veritat, com siga. I quan la tinguem, veurem si és possible que hi haja responsables. I si hi ha responsables, que vagen a judici. Són passos. I som en el primer.

—Us ha sorprès la manera com s’expressa la jutgessa en les seues resolucions? Les persones que no sabem de dret les llegim i ens sembla que les entenem.
—És el que diu la llei, que els jutges s’han d’expressar d’una manera que l’administrat puga entendre-ho clarament. Són resolucions amb molta concreció. No perd folis i folis marejant ni fent referències a la doctrina o a la jurisprudència, sinó que parla un llenguatge molt pla, escriu molt bé, frases curtes, molt ben puntuades, en què la idea central sempre és molt clara i transmet allò que qualsevol persona normal entendria quan analitza la situació. I eixa és una clau. Ella des del primer moment va demanar a A3 Media, Mediaset, À Punt i a totes les cadenes de televisió que tenien entrevistes a persones, connexions en directe, i, és clar, veure això, fa feredat, perquè veus companys rodejats d’aigua i des de l’estudi que els diuen: vés a espai… Això ella ho dóna com un element més de les dificultats que hi havia eixe dia des de primera hora del matí.

—Teniu una carrera política llarga i en aquesta entrevista heu parlat de la proximitat a les institucions. A parer vostre, i a desgrat de Zaplana i de Gürtel, tenim davant la crisi institucional més greu al País Valencià?
—Mires pel retrovisor i veus que hi ha un president de la Generalitat condemnat; un altre que en teoria era temporal, Olivas, condemnat; un altre ha estat en molts procediments judicials… Però, en aquest cas, és una crisi perquè són massa persones. Ja no parlem de diners, ni d’un edifici molt lleig que tota la vida estarà ací. Parlem de 227 persones que han mort i que pot implicar 30.000 o 40.000 persones del seu àmbit, familiars, amics, concentrades en poblacions molt concretes. I això és una crisi perquè té transcendència nacional i internacional. El PP té un problema molt greu, perquè les enquestes diuen que es perd la confiança en el PP. I els monstres de l’extrema dreta van creixent. I van creixent tot i que ells mai en la vida no haurien resolt eixa qüestió, no sols per la seua inutilitat, sinó, perquè en teoria no creuen en aquestes coses del canvi climàtic o les pluges de tanta intensitat. Però és insostenible tenir un president a qui la gent no creu, i els votants del PP estan indignats amb allò que va fer Mazón. I té mala solució, perquè si el PP no dóna resposta i els intents d’una moció de censura no tenen viabilitat, perquè no tens la majoria, pot ser molt vistós el debat parlamentari i deixar-lo en ridícul. I quan no hi ha resposta, algú ha de convocar eleccions.

—Vàreu ser síndic socialista a les Corts. Quan veieu les sessions de control al president Mazón i el seu comportament amb l’oposició, que són els representants de la ciutadania, què penseu?
—Les sessions de control són cada vegada més l’espill on es mira el president de la Generalitat. I ara, amb aquests talls de vint segons, trenta segons que es reprodueixen en les xarxes socials, el derrotaran, perquè la gent torna a traure que ell a les set era allí, després diu que a les vuit i mitja… Són eixos detalls que consten i estan publicats i van eixint.

Esperança Camps Barber
Publicat en Vilaweb.cat