Més que amortitzat, socarrat

Carlos Mazón durant la seua visita a les obres del pont que uneix Catarroja amb Massanassa, que es va reobrir el 2 de juny al trànsit. Foto: GVA.

Ell va vantant-se que té aprovats uns pressupostos i que cap altra comunitat autònoma de les que configuren el mapa destenyit de les nacionalitats peninsulars ho ha aconseguit, però no explica  el camí que ha hagut de recórrer des que va dir que el pacte amb el partit que porta nom d’editorial de diccionaris i el seu, passava per “mamar-li-la” alguna vegada.

Ell va vantant-se sobre la quantitat aprovada als que el “partit podrit” qualifica de “pressupostos de la restauració” quan saben que en realitat, el que han aprovat, han estat uns pressupostos vergonyosos pel nostre País. Bona mostra d’això són els milers d’esmenes presentades per la bancada de l’oposició i tombades per l’aplanadora dels vots del partit representat per l’exmilitant de quasi tot, nascut a Requena.

La imatge de l’abraçada en acabant el plenari maratonià d’un sol dia, entre “el llaner solitari” i el Molt Deshonorable ho deia tot. Aquella abraçada no era més que la substanciació de l’abraçada de l’os abans de menjar-se a la presa, després de substanciar uns pressupostos antiestatutaris i interessats.

Uns pressupostos adreçats a ofegar la nostra cultura, la nostra llengua, les nostres institucions i la nostra manera de concebre aquest autogovern descafeïnat, però, al cap i a la fi, el nostre autogovern. El partit podrit i el que té nom d’empresa editora de diccionari, el que volen és assaltar els òrgans de govern de les institucions i substituir-les per altres descafeïnades i interessades com és el cas de la Real Haca-dèmia de la Llengua, que ja ha començat a fer-ne de les seues, remetent i cobrant traduccions a la conselleria que gestiona Primo de Rovira.

Sembla que la xifra definitiva supera els 32.000 milions de les partides ordinàries i uns 2.500 milions de la “capa DANA” (com ha vingut a qualificar la consellera del ram). Diuen que es tracten dels “pressupostos de la reconstrucció i de la consolidació del canvi” i efectivament, algun canvi s’haurà de fer per evitar el col·lapse del govern valencià, incapaç com se sap que es mostrarà, per a fer la despesa amb tan sols els cinc mesos reals que resten per esgotar l’actual exercici.

Més que amortitzat, el president valencià es troba socarrat. Fins i tot els seus han començat a abandonar el vaixell i els “vells guardians” de les essències populars, han començat a menejar-se perquè saben que no superaran la quantitat de vots de què disposen ara mateix (segona força com són) al País Valencià.

A Madrid coneixen aquella cançó d’en Llach i n’estan convençuts que tard o d’hora, “segur que tomba i ens podrem alliberar”, perquè ja no hi ha repòs per a la seua persona, veient com els esdeveniments polítics i judicials l’encerclen, mentre ell, actua a la desesperada per mantenir l’aforament. No està amortitzat encara, però està més que socarrat.

Zequi Castellano
Publicat en Revista Saó