Mor l’últim testimoni viu del Grup Femení de la Residència d’Estudiants a l’Horta
María Luisa García Treviño en 2017. asociación instituto obrero/ facilitada per wilson ferrús
S’apaga, als 97 anys, la veu de María Luisa García Treviño, alumna i últim testimoni viu de la institució educativa de referència, fundada en 1915, que, després del colp de 1936, es va traslladar a l’Hort de les Palmes, a Paiporta
La veu de María Luisa García Treviño, l’última de les alumnes que quedava viva del Grup Femení de la Residència d’Estudiants de Madrid que, durant la Guerra Civil, es va traslladar a l’Hort de les Palmes, a Paiporta (hui, terme de Picanya), es va apagar el passat 24 d’agost als 97 anys. Era l’últim testimoni viu d’una de les experiències educatives, i també d’igualtat, més significatives de la València republicana.«Allí ens van ensenyar no només a estudiar, sinó a viure educadament, amb respecte i valorant les coses que teníem», evocava fa anys María Luisa. Hui, la seua memòria es manté molt present gràcies a l’esforç i el compromís de persones com la gestora cultural i escriptora, Cristina Escrivà; el professor, investigador i escriptor, Wilson Ferrús; i de Luis Treviño García, el fill de María Luisa.
«La seua història, com la de tantes dones que van passar per esta residència, és la història de dones lliures, avançades i modernes, que van contribuir a la construcció de la nostra història», subratllava l’alcaldessa de Paiporta, Isabel Martín Gómez, en una entrada de Facebook després de conéixer la seua defunció.
María Luisa va ser una de les estudiants del Grup Femení de la Residència d’Estudiants, que, abans de la victòria del Front Popular en la II República, s’anomenava Residència de Senyoretes. Esta residència va fundar-la en 1915 la pedagoga María de Maeztu i va posar, així, en marxa el primer centre oficial a Espanya per a promoure l’ensenyament universitari per a dones.
Després del colp d’estat de 1936, el Govern republicà va traslladar a València les residències d’estudiants i les va reorientar a fer accessible l’educació i la cultura als fills i les filles de la classe obrera. Wilson Ferrús, en la presentació del seu llibre ‘Modernes, lliures i preparades. El Grup Femení de la Residència d’Estudiants de Madrid en temps de guerra: l’Hort de les Palmes de Picanya’, va posar l’accent en la rellevància d’esta institució per ser, durant la guerra, una eina per a «l’educació popular i la seua universalització, la protecció dels xiquets i la lluita contra el feixisme».
Concretament, el Grup Femení de la Residència d’Estudiants es va situar a l’Hort de les Palmes de Paiporta (actualment, Picanya), on va arribar María Luisa el març de 1937. En el seu cas, va ser la seua germana Tomasa, que treballava en una indústria de confecció de roba militar, la que va aconseguir accedir primer a la residència i va demanar que hi traslladaren també María Luisa, segons es relata en el llibre ‘Dones plenes de somnis. El Grup femení de la Residència d’estudiants a Paiporta (1936-1939)’, escrit per Cristina Escrivà.
L’objectiu de la Residència era oferir a les alumnes, que pertanyien a la classe treballadora amb menys recursos econòmics per a estudiar, els coneixements necessaris per a poder accedir a uns estudis secundaris. Així, Wilson Ferrús precisa en el seu llibre que María Luisa va superar la prova d’accés al primer curs de Batxillerat Obrer, corresponent al curs 1937-1938. Durant les setmanes prèvies a l’examen, es va traslladar a la Residència del carrer de la Pau, que, el febrer de 1938, es convertiria oficialment en la Residència d’Estudiants Universitaris.
Encara que sempre havia mostrat interés pels estudis, finalment no es va poder matricular en el Batxillerat, per la situació de la guerra, i va tornar a Madrid l’estiu de 1938, tal com explica Ferrús. En el 39, amb la victòria de Franco, es van tancar estes institucions educatives i la formació de María Luisa i de tantes altres dones va veure’s truncada. A Madrid, va estudiar Mecanografia i Taquigrafia i es va dedicar a cuidar la seua família i els seus fills. «Ella no va poder continuar estudiant i això és un dolor que tenia», conta Cristina Escrivà.
Els seus records de l’Hort
De la seua vida a l’Hort de les Palmes, María Luisa va relatar, en una entrevista a l’escriptora, xicotetes anècdotes que permeten reconstruir una etapa de l’educació i la cultura valencianes que, d’una altra manera, s’hauria perdut. «Em va contar que la primera mandarina de la seua vida se la va menjar ací», narra Escrivà. També recordava com els xics les miraven mentre es banyaven a l’estany, el seu vestit de bany roig i de punt, quan menjaven cacaus i tramussos al bar Petit de Paiporta o el so de les bombes de la guerra quan queien sobre la ciutat. «Era molt major, però amb una memòria molt viva, perquè, per a ella, l’etapa de l’Hort de les Palmes i de la Casa de València va ser la millor de la seua vida», afirma Cristina Escrivà.
«Era una dona molt tendra, com la iaia que tots voldríem tindre, amb una ment molt clara, amb molta bondat i amb una amabilitat cap a la meua persona extraordinària». Este és el record de l’escriptora sobre María Luisa García Treviño, amb qui va tindre l’oportunitat de tractar en persona en una entrevista que es va allargar més de dues hores. «Quan la vaig entrevistar, em va sorprendre l’actualitat política tan clara que tenia. Era una dona d’escoltar debats en la televisió i de llegir la premsa. Tenia sempre ganes d’absorbir coneixements, de sentir-se intel·lectualment útil», conta Escrivà.
Candela G. Luna
Article Publicat a Levante.emv
