No puc parlar de Zapatero
Tant com darrerament s’està parlant de Zapatero després d’haver llegit una causa de 85 folis que disposa de més literatura que no de fets provats, he de confessar que no m’hi veig amb cor d’abordar aquest estat d’opinió, quan a la porta de casa tenim altres noms i cognoms que tanta petjada dolenta han deixat sobre el nostre paisatge i el nostre paisanatge.
No puc parlar de Zapatero, quan ací tenim cognoms tan insignes com Fabra, Camps, Zaplana, Barberà, Olivas, Rus, Blasco, Castellano, Felip, Català, Cotino, Cuesta, Sanz i altres relacionats amb casos com Cooperació, Emarsa, Ivex, Over Marketing, Taroncher, Terra Mítica, Lezo, Brugal, Púnica… Fins i tot la Kitchen té incidència sobre fets delictius al nostre País.
¿Com vaig a parlar hui de Zapatero quan hem estat terra de saqueig a mans d’autèntics “jonquis” dels diners? Encara recordem massa històries de corrupció a la valenciana i com escriuria el magistrat Joaquim Bosc, hi ha massa gent que porta “la pàtria a la cartera” i que se sent impune davant la seua pràctica corrupta.
Una pràctica impensable en altres països europeus, on prima l’excel·lència organitzativa i una legislació que dificulta en molt aquest comportament que, a les terres peninsulars s’ha assumit amb massa naturalitat, i veiem com les conductes indecents formen part del nostre paisatge institucional, des de temps immemorial.
Unes conductes que, si bé durant la dictadura del general d’infausta memòria, van adquirir grans dimensions institucionals, cinquanta anys de “pseudodemocràcia”, o de democràcia imperfecta, no han pogut espolsar-se-la de damunt, perquè mai no s’ha practicat un trencament real amb l’anterior règim en massa nivells de l’administració, la judicatura, les forces de seguretat i fins i tot unes quantes universitats.
No puc parlar hui de Zapatero, quant als despatxos de l’Audiència Nacional, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional, (això sense comptar els tribunals superiors de justícia de les nacionalitats i comunitats autònomes) hi ha centenars de milers de folis i multitud de carpetes amb expedients que dormen el somni del silenci perquè, com diria el president Pujol: “ara no toca”.
No puc parlar de Zapatero, quan en realitat, el que vivim en primera persona, és la mobilització de la dreta i de la ultradreta, que no fa més que complir amb la dita del seu gurú:
“Qui puga fer, que faça”.
Zequi Castellano
Publicado en Saó
