Si tots els xiquets estudiaren música, no hi hauria guerres – Director de banda

Als 100 anys i dos mesos de vida (biografia), el mestre Joan Garcés Queralt (Benifairó de les Valls 1914) continua en actiu en la seua passió: la direcció de bandes de música. Va pel quart rècord Guinnes per ser el director més longeu del món de bandes civils. Estem a sa casa de Faura, entrem amb Alexis Moya, responsable de comunicació de la FSMCV. En eixa casa es respira música; premis, diplomes, pianos,reconeixements i l’home; Joan Garcés, que amb un estat de forma envejable inicia una conversa de quasi tres hores amb La Veu en una experiència única.

Què significa per a vosté la música?

La música per a mi ha sigut la vida, gràcies a la música estic jo en aquest món.

Es pot viure sense música?

No s’hauria de viure sense sentir, interpretar i escoltar música clàssica. Li diré una cosa: si tots els xiquets del món estudiaren música no hi hauria guerres. Els músics són gent de pau, mai he vist cap compositor o músic de prestigi organitzant una guerra. El pitjor que ha passat en aquest país ha sigut la Guerra Civil per culpa de Franco i companyia, matar-se entre germans és lamentable.

Als seus cent anys, com és possible que es trobe tan bé mentalment i físicament?

Gràcies a la música, la música m’ha donat salut. Mire jo vaig dirigir al 2012 la banda de la Federació de Societats Musicals, i pocs dies abans vaig caure un bac en un acte a la Unió Musical de Llíria, un bac per a matar-me -el mestre conta l’incident amb tots els detalls-. Jo creia que el concert amb la Banda Federal no el podria dirigir. Però quan vaig anar al metge li vaig preguntar si m’havia trencat algun os i em va dir que no. Aleshores, vaig dir: doncs podré dirigir la Banda Federal i així va ser. Després vaig tornar al metge i li vaig preguntar si podria dirigir el 14 d’octubre i em digué; “eixe dia vosté estarà per a ballar”. Així, en Navaixes vaig dirigir la Banda de la FSMCV amb 97 anys. Però abans li vaig dir al president de la FSMCV que sinó podia dirigir no ho faria, jo sempre he actuat així. Però vull recalcar una cosa, Pepe Almeria ha sigut el millor president que ha tingut la Federació, però de llarg. Jo vaig conèixer el primer, un de Quart de Poblet, ‘el de l’oli’ que tenia molta amistat amb Fraga Iribarne i va fer molt de mal (el mestre recorda el contenciós amb José Ferriz per cobrir la vacant de director de la Banda Municipal de València (1968) amb pèls i senyals). Inclús es va repetir una votació en el ple de l’Ajuntament de València per a l’elecció de director de la BMV on jo vaig taure 9 vots i Ferriz 8. Però al final la política va fer que Ferriz fóra el director. I és que el de ‘l’oli’ sabia que el PSPV es va fundar per uns joves universitaris entre ells estaven Joan i Vicent Garcés, fills meus…

Tornant a la salut, jo faig una dieta molt equilibrada amb molta verdura i peix, i no em prenc cap pastilla, i clar, la música.

Quin és el proper concert que té?

Estic esperant el president de la FSMCV que em confirme si puc dirigir la Banda Federal. Vaig coincidir amb ell al Palau de les Arts i li vaig dir que enguany em trobava millor que al 2012 i m’agradaria dirigir la banda. Jo ja tinc el programa elegit: ‘El Bolero’ de Ravel perquè la banda federal té solistes molt bons i un temps de la segona suitte de Per Gynt. Si m’inviten encantat i sinó no passa res, jo ho entenc i estic agraït. Pepe Almeria em va dir: «estarem en contacte».

Què han significat per a vosté els dos rècords Guinnes al director de bandes civils més longeu del mon?

En Tinc tres, i ara estic esperant el quart, perquè el 23 de febrer de 2014 vaig dirigir la Banda Municipal de Castelló a l’acte de la presentació de les Reines de les Festes de la Magdalena.

Com començà els seus estudis de música? Per què?

Vaig començar perquè per sort per a mi, en aquesta casa ja es respirava música. El meu germà havia fet la carrera de Filosofia i Lletres a Barcelona. Per què? Perquè un germà de ma mare vivia a Barcelona i hi havia ambient musical i anava amb ma mare als concerts de la Banda Municipal de Barcelona, i ja portava eixa afició. Diuen que l’artista naix i no es fa, però si estudia sí que es fa. Jo, quan tenia 8 anys, em portaren ací al poble a estudiar solfeig amb un mestre que tocava el clarinet i m’ensenyà a solfejar molt bé. Als 11 anys vaig anar a un Certamen de València i ací hi havia una banda, però tenia un director molt roí, i els músics bons d’eixa banda eren mon pare, el germà de mon pare, el seu cunyat i van dir: «o se’n va eixe director o fem una altra banda». Però eixe director no se’n va anar perquè tenia el suport del cacic del poble. Aleshores es va fer una altra banda, la dels lliberals i amb eixa banda anàrem cinc vegades al Certamen, amb l’altra a cap.

Recorde que quan vaig anar per primera vegada al Certamen de València apareix la Unió de Llíria -comença a emocionar-se i li cauen les llàgrimes- i tocàrem el ‘Capricho Español’ amb un clarinetista fantàstic que era ferrer de professió, li oferiren ser membre de la Banda d’Alabarders i va dir que no, ‘Vicentico el ferrer’ va preferir continuar de ferrer i continuar en la Unió.

Més endavant mon pare em comprà un piano i jo volia estudiar el piano, vaig fer tota la carrera amb el mestre Palau, el millor mestre que hi havia a València. El meu germà, molt valencianista i militant d’Esquerra Valenciana, també va donar classes amb ell i ací va nàixer una gran amistat amb el mestre Palau.

Quins van ser els mestres que més van influir per a la seua carrera?

Sens dubte el mestre Manuel Palau. Vaig estudiar Harmonia, Contrapunt, Fuga, Orquestració… tot amb ell, inclús vaig fer una orquestració dels “Quadres d’una Exposició”, encara que la que toquen les orquestres és la versió del gran orquestrador Maurice Ravel. La meua orquestració quedà en un calaix… Per altra banda, com a director he de lloar la categoria de Bartolomé de Pérez Casas, per a mi el millor director que he vist. Jo anava a apendre als assajos de la Filharmònica de Madrid amb les partitures de butxaca. Cada assaig era una lliçó per a mi -el mestre torna a emocionar-se-. Bartolomé Pérez Casas ha sigut millor director que Ros Marbà i Garcia Asensio, però García Asensio gràcies a la influència que ha tingut del PP ha dirigit les bandes i orquestres que ha dirigit…. Li ho conte com ho sent.

Torne a repetir, Manuel Palau era el millor mestre que hi havia al Conservatori de València.

Vosté volia ser director o instrumentista?

Jo volia ser concertista de piano i volia rebre lliçons del mestre Iturbi però al final les circumstàncies feren que em dedicara a la direcció.

Quina banda ha sigut la més agraïda de dirigir?

La Unió Musical de Llíria. Recorde que quan em buscarem per a dirigir-la, jo estava a Madrid, vaig recordar aquell “Capricho Español” que vaig sentir de menut al Certamen de València. El temps que vaig estar a Llíria va ser meravellós i guanyàrem molts primers premis, la banda sonava com un sol instrument. Com no, també ha sigut una gran experiència i satisfacció dirigir la Banda Municipal de Castelló, ha sigut una part molt important de la meua vida, a l’igual que la Banda Municipal de València.

Recorde que el 25 d’abril de 1982, a la plaça de bous de Castelló, va dirigir Campanades a mort amb Lluís Llach. Es va anticipar vosté al que ara fan els cantautors i grups valencians. Quina va ser l’experiència?

Va ser una actuació magnífica, emocionant. Vaig eixir a la Plaça de Bous i escoltava amb emoció “País Valencià, País Valencià!” i dintre de mi pensava com tocaria la banda amb Llach amb eixe cor? Però quan va sonar el primer acord tota la plaça va emmudir. Clar eixa gent jove era culta i no com la que hi ha ara. Recorde que Eliseu Climent, organitzador de l’acte, ens regalà a tots els músics el llibre de Fuster, Nosaltres els valencians. Vaig fer molt bona amistat amb Llach, per cert, que s’ha jubilat com a cantat i se n’ha anat al seu país, l’Empordà, a cuidar les seues vinyes. També vaig anar a Canet d’en Berenguer a vore’l a l’últim concert i vaig parlar amb ell perquè volia un vídeo que gravaren de l’actuació de Castelló i ja el tinc.

Les societats musicals valencianes són un fenomen únic al món. Creu que els nostres governats donen el suport suficient a les nostres bandes?

No (rotund). Quan governaven els socialistes regalaren un piano a cada banda de música. Vosté ha vist un gest igual de regalar un piano a cada societat musical? Jo no n’he vist cap. Encara que Serafín Castellano ha sigut músic de la Unió Musical de Llíria i té un germà que toca en la Banda Municipal de València crec que ha volgut fer bé les coses però no ha pogut o no l’han deixat…

Si tornara a nàixer que li agradaria ser?

Músic, el que he sigut, però seria director d’orquestra.

Article de Xavier Pérez publicat a La Veu.