Teixir comunitat per a una ciutadania organitzada

 “No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu”.

Quan Vicent Andrés Estellés va escriure estos versos, no es podia imaginar que, més de cinquanta anys després, estaríem preguntant-nos per què, avui en dia, sembla que la ciutadania s’implica poc en les entitats socials, i per què, malgrat això, aquestes entitats són més importants que mai.

Des d’una perspectiva sociopolítica, quan parlem de poca implicació, no podem oblidar el context històric i polític que ens ha portat fins ací. La nostra societat ve d’una dictadura que va desactivar les formes d’associacionisme popular i va sembrar la por a significar-se. Moltes persones hem crescut en un ambient on participar podia suposar riscos, i on era millor no destacar-se. Una  herència que  marca encara les noves generacions. La memòria democràtica és clau per entendre-ho: hem perdut molts referents i molts fils que connectaven la gent entre si. Recuperar esta memòria, recordar les lluites veïnals, culturals, socials que es van fer amb esforç i valentia, és fonamental per reconstruir la confiança i les ganes de fer comunitat.

A més, la realitat sociopolítica actual no facilita gens la participació. Vivim en una societat individualista i fragmentada, on es valora més l’èxit personal que el compromís social. Les institucions, encara que convoquen a participar, sovint no escolten veritablement ni corresponsabilitzen la ciutadania, fet que genera frustració i desànim. Un exemple són els anomenats pressupostos participatius.

Participar esdevé un luxe per a qui té temps i recursos i, per a moltíssimes persones, no és una prioritat.

Des d’una perspectiva psicosocial, la vida quotidiana és molt dura per a moltes persones: la precarietat, l’estrés, la incertesa i, especialment, la càrrega de cures —que recau majoritàriament en dones— deixen molt poc d’espai i energia per a implicar-se en projectes comunitaris. Molta gent es troba sola, cansada i desconnectada, sense sentir que forma part d’un projecte comú que valga la pena.

Però malgrat estes dificultats, les entitats socials i la ciutadania organitzada són més importants que mai. Són espais on la gent es troba per donar-se suport, per aprendre a escoltar-se, per construir una democràcia real i participativa. Són llocs on la vida comunitària es cuida, on es construeix identitat i sentit. Només cal vore alguns exemples propers que ens mostren la força de l’organització ciutadana.  Pensem en “El Saler per al poble”, un moviment que va defensar el territori davant l’especulació urbanística; en la lluita per mantenir el riu Túria verd i convertir-lo en un jardí urbà en lloc d’una autopista; i també en el voluntariat espontani que va sorgir durant la DANA, quan moltes persones es van organitzar de manera immediata i solidària per ajudar les afectades. Son exemples  que demostren que quan la gent s’organitza, és capaç de canviar la realitat. Les entitats socials no són només motors de grans lluites; també sostenen el dia a dia amb activitats culturals, festes populars, tallers per a xiquets i xiquetes i gent gran, grups de dones, xarxes de suport mutu i molt més. La cultura popular, a través de la festa i la creació, és un vehicle fonamental per a la participació i la comunitat. Per això, en mirar al futur, cal cuidar i valorar el que ja tenim, però també obrir-nos a noves formes de fer, més horitzontals, més diverses i més flexibles.

Horitzontals, perquè no hi ha jerarquies rígides. Tothom pot participar, decidir i aportar. Les assemblees, els rols rotatius i la presa de decisions col·lectiva ens ajuden a sentir que realment som part del projecte.

Diverses, perquè cal escoltar i incloure totes les veus: joves i majors, dones, migrants, persones LGTBI, persones amb discapacitat… Cada experiència suma, i la diversitat ens fa més fortes.

Flexibles, perquè la vida és complexa i no totes podem estar a tot. Cal permetre implicacions a diferents ritmes i oferir espais oberts, adaptats a les necessitats, els  temps i les energies de cadascú.

Organitzar-se així no és fàcil, però sí molt valuós. Ens ajuda a teixir vincles, a fer sentir a tothom part de la comunitat, i a imaginar formes de viure més justes, més vives i més compartides.

Cal posar la cultura i la memòria al centre, perquè sense arrels no podem créixer. I cal fomentar el relleu generacional, perquè la unió entre experiència i energia jove pot renovar i enfortir la nostra ciutadania organitzada.

No es tracta  només de  resistir i reivindicar; és tracta de cuidar-nos, de viure millor i de construir esperança. En un sistema que camina cap a la barbàrie i que sovint ens vol aïllades i esgotades, teixir comunitat és un acte de rebel·lió, de dignitat, de solidaritat i de força.

Pepa Garcia Gil