València no està en venda: La lluita pel dret a la llar
La ciutat de València es troba en un punt de no retorn. El que fa uns anys era una preocupació latent als barris històrics s’ha convertit en un crit unànime que recorre des de Russafa fins al Cabanyal: la vivenda no pot ser un bé de mercat si això significa expulsar a les veïnes de tota la vida. L’emergència habitacional ja no és una xifra en un informe, és la realitat de milers de valencianes que veuen com el seu lloguer puja mentre els seus salaris s’estanquen.
La turistificació descontrolada ha transformat el paisatge urbà en un aparador per a visitants, buidant de vida comunitària els nostres carrers. Cada pis turístic que s’obri és una porta que es tanca per a una família o una jove que busca independitzar-se a la seua ciutat. Per això, la demanda de declarar València com a «zona tensionada» és una qüestió de supervivència. No es tracta d’anar contra el turisme, sinó de defensar el dret a la ciutat i el dret a tindre un sostre digne sense haver de destinar més de la meitat del sou a pagar-lo.
La mobilització social ha demostrat ser el motor de la resistència. Col·lectius veïnals i sindicats de barri estan teixint xarxes de solidaritat que frenen desnonaments i denuncien els abusos dels grans tenidors i fons voltor. La lliçó és clara: només des de l’organització col·lectiva podrem forçar les institucions a prendre mesures valentes, com la limitació real dels preus i l’ampliació d’un parc de vivenda pública que encara és insuficient. València ha de ser per a qui la habita, la treballa i la viu cada dia.
Publicado en Primavera Valenciana
