Vicenç Lozano: “Hi ha la possibilitat real de manipulació del conclave”

Entrevista al periodista i escriptor Vicenç Lozano, ex-corresponsal a Roma i expert en afers vaticans

La mort del papa Francesc reobre el conflicte entre les dues ànimes de l’església per a traçar el rumb d’una institució mil·lenària amb uns ritmes molt allunyats de la vida mundana. Qui serà el pròxim papa? És la gran pregunta sense resposta. “Es fan moltes travesses amb el papa, però els periodistes normalment la caguem”, adverteix el periodista i escriptor Vicenç Lozano (Vic, 1956), que ha estat corresponsal a Roma i és un expert en afers vaticans.

Lozano defensa el caràcter revolucionari i trencador del papat de Francesc, tot i que no hagi pogut culminar algunes reformes. “Fer canvis radicals necessita temps i Francesc no n’ha tingut”, detalla, i destaca que els sectors més reaccionaris de l’església –amb el suport d’actors ultres del món de la política– han fet mans i mànigues per boicotar el pontificat. Una conxorxa que, a parer seu, encara no s’ha acabat: “Hi ha la possibilitat real de manipulació del conclave.”

—Com valoreu el pontificat de dotze anys del papa Francesc?
—Ha estat un pontificat de sorpreses en molts aspectes. Des del minut zero del 13 de març de 2013, quan va ser nomenat papa, vam veure que era un papa diferent. Francesc ha canviat el to de l’església en molts sentits, ha canviat l’aspecte monàrquic que tenia el pontificat, l’ha convertit en una cosa més planera, més terrenal. Ho veiem aquests dies amb el seu testament espiritual, com vol ser enterrat i on vol ser enterrat, que això és molt important: fora del Vaticà, de les grans basíliques de Roma, a Santa Maria la Major, en una tomba senzilla i un taüt senzill.

—Què voleu dir amb “pontificat de sorpreses”?
—En el sentit que ha intentat de fer reformes profundes i toca temes tabú dins l’Església Catòlica. És veritat que moltes de les reformes no s’han acabat encara, diguem que han de brotar, però cal pensar que els temps de l’església són temps molt més lents que els de l’exterior dels murs vaticans. L’església ha tingut sempre un tarannà conservador al llarg dels segles i trencar molts tabús de manera radical era molt i molt difícil.

—…
—Quan entro als murs vaticans llenço el rellotge perquè no serveix per a res. Allà van d’una altra manera, van molt més lents. Francesc ha provat de posar els rellotges en marxa per adaptar l’església al segle XXI, després dels pontificats conservadors de Joan Pau II i Benet XVI. Ara, la revolució no és immediata. Parlem d’una església universal, no només d’una església europea, en una Europa més laica, on hi ha hagut progressos socials i culturals. Hi ha moltes diferències amb la resta de continents.

—I com ho va viure, això?
—Quan ell va arribar al Vaticà era un outsider total. No controlava ni els mecanismes, ni la burocràcia del Vaticà. No ho entenia. Li va costar molts anys d’entendre-ho. Moltes vegades va intentar el pacte entre els dos sectors de l’església, el més tradicionalista i el més radicalment reformista.

—I bé…
—Els últims quatre anys o cinc es va adonar que això era impossible. I ara feia uns dos anys que tirava pel dret. Veia que tot això s’alentia d’una manera extraordinària. De fet, ha viscut una guerra, una guerra brutal.

—Com ha estat, aquesta guerra que descriviu en els vostres llibres?
—El seu pontificat ha estat una guerra des del primer moment. El sector més conservador i tradicionalista s’ha oposat de manera bel·ligerant als seus plans i, fins i tot, s’ha unit amb l’extrema dreta internacional per organitzar un complot contra Francesc. Li han posat bastons a les rodes de manera constant. Han provat de desprestigiar-lo, l’han acusat de ser l’anticrist, un heretge i un comunista. Ho va provar, però es va adonar que era impossible conciliar les dues ànimes de l’església. Aquest papa molestava.

—Què molestava?
—Que prediqués la justícia social i critiqués el capitalisme salvatge i especulatiu, que crea grans bosses de pobresa al món. També per les crítiques que feia a les polítiques migratòries de personatges com Donald Trump, Viktor Orbán, Matteo Salvini i Giorgia Meloni. Polítiques que, en definitiva, van en contra dels principis de l’Evangeli, diguem-ho clar. Les dues columnes troncals del seu pontificat han estat el retorn als principis de l’Evangeli i recuperar allò que es va aprovar, ara fa seixanta anys, al Concili Vaticà Segon, del qual no queda pràcticament res.

—Res?
—Es volia una església més col·legiada, més oberta, més participativa, més democràtica… D’això, no en queda pràcticament res. El papa ho ha intentat de recuperar.

—Ha decebut en alguna cosa, el seu papat?
—Jo no parlaria de decepció. Com he dit, els temps de l’església són molt diferents dels nostres. Ara, hi ha reformes que s’han quedat a mig camí. Per exemple, ha donat un paper important a la dona. Ara governen dicasteris o ministeris importants de l’església. Tenen un paper fonamental, però no ha aconseguit d’avançar amb el sacerdoci, tal com li demanaven molts sectors. Però ho ha posat sobre la taula i això és molt important. Igual com ha posat sobre la taula uns altres temes tabú, com el del celibat, és a dir, la possibilitat que els sacerdots es puguin casar, com passa amb unes altres congregacions cristianes. O les noves famílies del segle XXI. Les famílies ja no són un home i una dona amb fills, sinó que hi ha diversos tipus de famílies, això inclou els homosexuals i la possibilitat d’adoptar fills. Aquests temes aterrien a l’Església.

—Com el valoreu en termes de política internacional?
—Francesc ha estat el primer papa ecologista de la història. Ha lluitat contra el canvi climàtic i ha estat una figura clau per a tancar acords geopolítics crucials, com ara, els Acords de París pel clima. Durant el seu mandat, també ha intentat de fer la pau i ha aconseguit coses, com ara, la represa de relacions diplomàtiques entre Cuba i els Estats Units i el desarmament de la guerrilla de Colòmbia. També ha intentat de conciliar en el conflicte d’Israel amb Palestina i va provar de fer la pau a Ucraïna, però Vladímir Putin sempre es va negar a negociar res. Amb això va tenir un fracàs que se’l va sentir com a propi.

—Com sobreviurà el llegat del papa Francesc als embats dels sectors més reaccionaris?
—El nou papa tindrà el seu poder, com sabeu, és un poder total, un poder absolut. Té poder sobre l’executiu, el judicial i també sobre les lleis, el legislatiu, i pot fer i desfer. Depèn del tarannà que tingui el nou papa. Si és conservador, evidentment farà recular moltes coses. Si és un papa en la línia de Francesc, intentarà d’aprofundir en les reformes que ha fet. Veig molt difícil que el nou papa sigui conservador o reformista. Ho veig molt difícil.

—Serà un papa de transició?
—Sí, aquesta és l’aposta més realista. Tenint en compte el context geopolític i dins el Vaticà. El fet que Francesc hagi col·locat un 80% del Col·legi de Cardenals no vol dir que el successor sigui reformista o de la seva corda. No és un grup homogeni. Jo opto per pensar que el nou papa serà una figura que defensarà que l’església tingui una veu pròpia en aquest moment d’incertesa, d’un món canviant, on hi ha derives neoconservadores i neofeixistes avalades per la Casa Blanca. El nou papa hauria de ser de la línia diplomàtica, i aquesta figura és Pietro Parolin, l’actual secretari d’estat.

—Com és Parolin?
—Va ser nomenat secretari d’estat pel papa Francesc el 2013. És un personatge que ha estat a favor de les seves reformes, però tampoc no les ha defensades d’una manera visceral en públic. Té un peu també en el sector més conservador i, per tant, té la possibilitat de conciliar i de ser un candidat que no seria malvist per cap dels dos sectors. Ara, no n’acontentaria cap, tampoc. Un papa de transició, tot pendent de temps més bons. Un papa amb veu pròpia per a defensar els principis de l’Evangeli, però que no s’enfronti directament amb els poders emergents.

—Un papa parallamps…
—És el perfil que veig més factible. Més que no pas un progressista absolut o un ultraconservador absolut. Un home com Parolin allunyaria aquest perill de cisma que hi ha per part de l’església nord-americana, que és un dels nuclis econòmics que sosté el Vaticà. Al Vaticà no li interessa gens que hi hagi aquest cisma, i tampoc no li interessa que n’hi hagi un de progressista alemany. L’església alemanya ha anat molt més enllà en les reformes de Francesc i el sobrepassava per l’esquerra. Ni un cisma, ni l’altre. Una església unida.

—…
—Jo no tinc cap bola de vidre. Sóc periodista i em remeto a allò que veig i que he copsat parlant amb cardenals conservadors i progressistes.

—Què us han dit?
—He detectat la necessitat que no hi hagi aquest enfrontament radical i, per tant, que hi ha d’haver un candidat que sigui un figura de conciliació de les dues ànimes. Ara, cal trobar i elegir la persona. Segurament, ni ens la podem imaginar, però podria anar en aquesta línia diplomàtica. Moltes vegades, s’elegeix un cardenal molt vell perquè la transició sigui breu i, d’altres vegades, s’elegeix un candidat aparentment dèbil i així els dos sectors creuen que el poden manipular.

—Creuen?
—A vegades també hi ha sorpreses, com va passar amb Joan Pau I. Semblava que era una figura dèbil, però en el seu breu pontificat va deixar clar que no. Veurem què passarà. Jo no ho sé i tot és molt complex.

—Amb quants cardenals heu parlat?
—Tinc contacte amb una quinzena de cardenals amb dret de vot. Bastants més, si comptem els vells, els de més de vuitanta anys.

—El papat de Francesc hauria estat més revolucionari si els papats de Joan XXIII o Joan Pau I haguessin durat més?
—Sense cap mena de dubte. Joan XXIII va significar un trencament en una època absolutament diferent de l’actual. Va representar la gran esperança de canvis a l’església, és a dir, de reformes per a adaptar l’església al segle XX. Per la seva banda, Joan Pau I va morir al cap de 33 dies de pontificat… Als meus llibres explico què va passar. Era un home que també tenia un esperit reformador. Es pensaven que havien elegit un papa dèbil, i era un papa que volia sacsar el Vaticà. Volia reformar la banca vaticana, com ha fet Francesc, que l’ha treta de la llista de paradisos fiscals. Joan Pau I volia fer reformes profundes, però va acabar com va acabar. Fer canvis radicals necessita temps i Francesc no n’ha tingut.

—Aquests dies les travesses treuen fum amb tota mena de nom de papables…
—Tots aquests noms ara són hipòtesis, noms que poden arribar a ser grans electors, és a dir, els dos cardenals que representen les dues ales de l’església. Un podria ser el cardenal reformista Luis Antonio Tagle, mentre que pels conservadors m’inclino per Gerhard Müller, l’ex-prefecte de la Doctrina de la Fe. Veurem què passa. No crec que Raymond Burke arribi a aquest estadi. És molt més radical i amic de Donald Trump. De totes maneres, no m’atreveixo a dir què passarà.

—Aquestes dues primeres candidatures són, en certa manera, posicions de màxims i s’acaben cremant. Llavors què?
—Ells dos acabaran caient a favor d’un tercer, d’un quart, d’un cinquè… D’un tapat que pugui sortir elegit. Ara es parla més de perfils que no pas de noms. Les congregacions, les reunions prèvies a les tancades a la Capella Sixtina, analitzen què necessita ara l’església. Evidentment, uns diuen que necessita un cardenal ultraconservador, que vagi amb la doctrina… Els altres diuen que necessiten un reformista com Francesc. Jo crec que no serà ni una cosa ni una altra. I això serà una decepció per a molta gent, però també una manera de donar temps perquè en un futur el pèndol de l’Església es posi a lloc.

—Quins altres noms veu amb força?
—Es fan moltes travesses, però els periodistes normalment la caguem i ens equivoquem. Però, per una banda, el cardenal italià Matteo Zuppi, de la comunitat de Sant Egidi, és una persona que sempre ha intentat de construir ponts de diàleg en tota mena de conflictes i és molt proper als pobres. Per una altra, hi ha un candidat del qual es parla molt poc, que és Péter Erdő, que és un cardenal hongarès radicalment ultraconservador i pròxim a Orbán.

—Com ens hem d’imaginar les negociacions en el conclave?
—Hi ha moltes pressions exteriors. Si heu vist la pel·lícula Conclave, veureu què passa dins la Capella Sixtina. Ara, té un defecte molt greu, a parer meu, que és el que explico al llibre, Vaticangate, que són les pressions exteriors. És a dir, com l’església nord-americana s’aboca en aquest conclave perquè sap que té possibilitats de treure un cardenal ultraconservador afí a les polítiques del Trump. L’església alemanya també té potencial i els italians miren de recuperar un pontificat que no tenen d’ençà de Joan Pau II. Tot això, per exemple, són pressions exteriors.

—A Vatincagate parleu d’un complot contra el papa…
—No sóc amant de les teories de la conspiració, però he investigat aquest complot i hi ha la possibilitat real de manipulació del conclave. Aquest projecte, anomenat Red Hat Report, fa deu anys que dura i ara se’n comencen a distribuir els dossiers entre els cardenals. Uns dossiers que treuen els cadàvers de l’armari dels candidats: abusos de poder econòmic, corrupció, abusos sexuals, etc. En la confecció d’aquests dossiers hi ha col·laborat molta gent a títol personal, però hi ha membres de la CIA, de l’FBI, del CNI espanyol i d’altres serveis secrets europeus. En el focus hi ha, sobretot, els cardenals més progressistes. Manipulant aquests dossiers, que ja són en mans dels electors, es vol eliminar rivals. Això és xantatge.

—I mentrestant, grups d’extrema dreta fa dies que promouen a les xarxes socials figures ultraconservadores com Raymond Burke i Robert Sarah.

—No deixa de ser una campanya electoral. Els grups d’extrema dreta internacional en saben molt, d’ordir aquesta mena de campanyes, i ho hem vist recentment en eleccions democràtiques. Volen situar aquests personatges a les travesses i donar-los cert avantatge. Parlem de grups amb un potencial econòmic i d’influència molt gran. Controlen grans empreses i mitjans de comunicació i, per si no n’hi hagués prou, compten amb la col·laboració de xarxes socials, com ara X, d’Elon Musk.

—Teòricament, si no hi ha acord, els cardenals s’han d’aïllar a Santa Marta.
—És una idea molt romàntica, però la realitat l’ha atropellat. Durant el conclave, hi ha inhibidors de mòbils a tot el Vaticà. De fet, ho patim els periodistes perquè a la plaça de Sant Pere no hi ha manera de tenir senyal. Ara, qui vol pot. A Santa Marta, que és on es retiren, hi ha wifi i poden fer el que volen. Tradicionalment, hi havia fins i tot criats dels cardenals que passaven informacions entre l’interior i l’exterior. Ara ja no cal, perquè hi ha nous mitjans per a fer-ho. Dit això, quan es tanquen a la Capella Sixtina, últimament, els cardenals ja tenen uns candidats bastant clars. Hi ha un pla A, un pla B, un pla C, un pla D… I l’últim pla és el de buscar consens. Als dos blocs els falten vots per a imposar-se.

—Quin paper hi tenen els cardenals de més de vuitanta anys?
—Són influenciadors. Malgrat que són dinosaures, són influenciadors i poden inclinar certs cardenals cap a un costat o un altre.

—Creieu que el cardenal Angelo Becciu, condemnat per malversació, podrà participar en el conclave?
—Li van retirar els drets cardenalicis. Hauria de ser el pròxim papa, qui el restituís.

—Està convençut que pot participar del conclave.
—Legalment, hi ha subterfugis, hi ha llacunes amb el dret canònic que podrien permetre, en un moment donat, que pogués participar. Però, en principi, si ha estat el mateix papa qui t’ha apartat, sembla difícil… Potser el cardenal degà del Col·legi de Cardenals, Giovanni Battista Re, o el cardenal camarlenc, Kevin Joseph Farrell, el podrien ajudar, però ho veig molt difícil. Va tenir un cas de corrupció enorme. Va comprar un immoble a Londres per valor de centenars de milions d’euros amb la intenció d’especular. I a sobre, els fons de la compra havien de ser per a ajudar els pobres.

—Això pot afectar d’alguna manera les aspiracions de Parolin, tenint en compte que Becciu dirigia la secció d’Afers Generals de la Secretaria d’Estat?
—No ho crec. Pietro Parolin té la capacitat camaleònica de sortir-se’n de tot i, quan dic de tot, vull dir de tot. És un personatge que fa prevaldre la diplomàcia. Procura avenir-se amb tothom i, així, després pot fer el que vol.

Oriol Bäbler Mata
Publicat Vilaweb.cat