Turisme  i dret a la ciutat

La realitat de les grans ciutats, està sofrint canvis de vertigen a causa de l’augment del turisme de masses que està alarmant  la ciutadania i generant noves tensions.  Però no hem d’oblidar que no es tracta d’un conflicte entre persones residents i persones nouvingudes o que estan de pas: és  un  conflicte de classes socials que lluiten pel seu dret a la ciutat.

L’abaratiment del transport i  de l’allotjament, amb l’aparició dels vols “low cost” i del fenomen  del lloguer d’apartaments turístics  genera conseqüències de tot tipus a l’economia, el  medi ambient i també en la convivència ciutadana. Hui podem eixir de casa i creuar-nos a l’ascensor amb persones diferents cada dia, que van amb les seues maletes i moltes ganes de festa. No sabem  qui és el nostre veïnat, si farà soroll de nit o tindrà discussions  de dia. Després, anirem al mercat i en trobarem un muntó de persones que pul·lulen sense massa intenció de comprar o que compraran a preus desorbitats  i que dificultaran la nostra vida quotidiana. És possible fins i tot que la propietària del nostre pis de lloguer, estiga pensant fer-nos fora perquè li surt més rendible posar el pis a la plataforma  airBnB, on pot obtenir molts més beneficis.

Això està creant certes reaccions que han fet que alguns mitjans de comunicació parlen de “turismefòbia” per tal de  tapar el conflicte real. També la premsa dominant posa l’èmfasi en la creació de llocs de treball, deixant de costat la precarietat d’eixos llocs, amb salaris de misèria i condicions inhumanes  que no permeten a gran part de la població treballadora  fer vacances de tan sols una setmana.

Tampoc parlen els mitjans de comunicació  dominants dels  enormes costos socials i mediambientals que el turisme de masses produeix en forma d’increment del preu de l’habitatge, contaminació de l’hàbitat, trencament del teixit social, brutícia, consum desorbitat d’aigua, degradació del patrimoni històric i depredació urbanística dels espais naturals.

A  la llarga, es força probable que eixa concepció de la indústria del turisme acabe  fins i tot tornant-se contra ella, perquè s’ha desenvolupat d’una manera poc sensata i molt temerària, oblidant els costos socials i mediambientals  i oblidant, a més a més,  que la conjuntura internacional pot variar en qualsevol moment, fent que es sume a la pèrdua d’atractiu pel deteriorament del patrimoni artístic i de la qualitat ambiental, la pèrdua  comparativa de tranquil·litat respecte a altres països rivals.

És molt possible que  estem davant d’una bambolla turística semblant a la bambolla immobiliària que va esclatar el 2008.  Però això sembla que no importa a les classes dominants,  massa ocupades en guanyar una  gran quantitat de diners d’una manera immediata, caiga qui caiga.

Totes les persones som turistes en algun moment i també tenim dret a un medi ambient adequat i a gaudir de la vida real del lloc que visitem i no d’una espècie de parc temàtic on la població autòctona ha estat expulsada. Per tant,  el conflicte no és entre les persones nouvingudes o que estan de pas i les que ja habiten la ciutat de forma més o menys permanent.  Això és una cortina de fum  que tapa el vertader conflicte: el que existeix entre la ciutadania i el capital.

Les tensions pel dret a la ciutat existeixen des de sempre: hi ha qui pretén imposar la llei del més fort, i hi ha qui es rebel·la i aconsegueix avanços socials. Des de la Comuna de Paris, fins a les lluites ciutadanes  contra els desnonaments del veïnat  per part de la banca,  o ara contra la gentrificació i la turistificació,  existeix eixa tensió entre el capital i la ciutadania organitzada, en una manifestació distinta de la lluita de classes que no afecta solament als salaris o a les condicions de treball, sinò també a altres drets socials com l’habitatge, la salut, l’educació o un medi ambient adequat.

El filòsof Herry Lefebvre  va escriure el 1968  “Le droit à la ville”  que defensa   el dret a la ciutat com   la restauració del  sentit  clàssic de ciutat com espai de convivència democràtica,  vol instaurar la possibilitat del “bon viure” per a totes les persones, i fer de la ciutat “l’escenari de trobada per a la construcció de la vida col·lectiva”

Posteriorment el 2008,   el geògraf  i antropòleg David Harvey, en l’article  “The right of the city”  va anar més enllà,  considerant el dret a la ciutat, a més a més, com un dret de  canviar la ciutat a través de  moviments socials  que impulsen polítiques públiques que controlen els processos  d’urbanització que puguen anar en contra dels drets humans.

Eixes idees han donat força a la lluita per tornar la ciutat a la ciutadania, enfront dels interessos especulatius que expulsen el veïnat, posen en situació de vulnerabilitat les classes treballadores i banalitzen l’experiència viatgera.

Els moviments socials a favor del dret a la ciutat han estat recollits a diversos Fòrums  socials mundials, i ja en algunes ciutats, com ara Berlín, Milan o Barcelona, es recullen  les seues propostes en les polítiques urbanístiques, d’habitatge, de trànsit, medi ambient,  participació ciutadana i turisme.

El dret a la ciutat no és ni més ni menys que l’aplicació dels drets econòmics, socials i culturals, a l’entorn urbà  que habita la majoria de la població mundial i això ha de comportar necessàriament, una regulació del turisme de masses per a parar els peus al capitalisme depredador i fer que es respecte el dret inalienable a viure amb dignitat, tant de les persones que habiten permanentment la ciutat, com de les que la visiten.

                                                                                                                    Pepa García Gil.
Sociòloga.