Ciutadanes sense por
A les nostres ciutats, la meitat de la població no té, de fet, el mateixos drets que l’altra meitat: se li aplica una mena de subtil situació d’estat d’excepció, amb toc de queda inclós, en virtut del qual, pot ser interpel·lada i/o agredida no més pel fet de ser dona. En aquest punt, de segur que algun neomasclista, estarà pensant que això és una exageració i que la població masculina també pot ser agredida, amb motiu d’un robatori, per exemple.
La diferència, la gran diferència, és que quan s’agredeix un home per robar-li un mòbil, o el cotxe, la justícia no exigeix una resistència heroica per a actuar, i en el cas de les dones, es jutja la víctima, posant en questió, en primer lloc, el seu dret a la lliure circulació. On vas tan soleta a estes hores? Veritat que heu escoltat l’expressió?. I en segon lloc, es posa en dubte la seua honorabilitat, si no oposa una resistència que arrisque la seua integritat física, o si se li ha ocorregut ser amable abans de percatar-se que anava a produir-se l’agressió. Hi ha situacions tan kafkianes com que el fet d’anar borratxo siga un agravant en el cas de produir un accident de trànsit, i un atenuant en el cas d’agredir una dona.
Al nostre país, els quaranta anys de dictadura nacionalcatolicista, van destrossar la possibilitat d’avanç en les normes i els costums socials i van propiciar un cossos de seguretat i una judicatura, que encara persistiexen en la seua essència, i que estan molt lluny de protegir les dones quan són agredides o d’establir mesures de prevenció.
Hi ha excepcions, es clar, com les unitats especialitzades en violència de gènere de la Guardia Civil o de la Policia. Però, ves per on! un del membres de “la manada” formava part d´una d’eixes unitats …Qué està passant?
Les normes jurídiques solen ser resultat de les normes socials. Quan una norma està socialment admesa, s’està en condicions de legislar i aplicar noves lleis. Per tant, no és suficient per exemple, canviar el codi civil, sinò abordar una profunda transformació social que comence per l’educació i continue per cada moment de la vida social, laboral i política.
El moviment feminista, malgrat, tots els entrebancs, ha agafat una força extraordinària, els darrer anys, junt amb altres moviments de la ciutadania, cansada d’esta situació de barbàrie. Les dones hem dit prou, al carrers, al sindicats, al mitjans de comunicació, al Parlament, a casa…prou de ser agredides impunemente, prou de guanyar menys diners, prou de carregar amb les tasques domèstiques, prou de que sen’s faça callar… Prou!
Però encara les dones hem de véncer la por: cada vegada que tornem a casa a peu de nit, cada vegada que anem a denunciar una distribució injusta del treball remunerat o domèstic, cada vegada que no volem continuar amb una relació que no ens convenç…Por!
La por es venç amb valentia, però com deia un eslogan feminista a la impressionant manifestación del darrer 8 de març: “no volem ser valentes, volem ser lliures”; lliures de circular, de parlar, d’estimar… No hauria de ser tan difícil de comprendre, no més caldria imaginar-se un món al revés, on eixa por que hem descrit, la sentiren els homes. Segurament una cosa semblant, salvant les distàncies, passava a la població jueva alemanya quan manaven els nazis, o a la població republicana espanyola després del cop d’estat feixista. Et podien atacar en grup pel carrer, sobretot de nit, i acabar mort/a. La població en eixes circumstàncies aprén la indefensió i calla, i no surt al carrer i no es defensa quan és agredida…
Cal un nou contracte social que incloga tots els aspectes de la vida quotidiana, i en eixa lluita, necessitem que en acompanyen els homes per la igualtat, de la mateixa manera que moltes persones blanques acompanyaren les negres en la lluita pel seu alliberament o moltes persones de classe mitjana, defensen els drets de la classe treballadora, o molts països que no patien el nazisme ajudaren a vencer-lo.
Necessitem educar els xiquets per a no agredir. No val parlar de la tetosterona, com al vergonyós article aparegut recentment a “El Pais” i signat per un doctor en Oxford. Tots i totes tenim hormones i passem per situacions difícils, però no anem agredint altres persones. Les dones també podem lluitar: recentment s’ha descobert que les víkingues eren guerreres junt amb els seus companys masculins, i no cal anar tan lluny: als exercits actuals les dones lluiten com els homes. Per cert, quina vergonya l’assetjament sexual i professional a que són sotmeses…
Necessitem ensenyar les xiquetes a defensar-se. En eixe aspecte, els cursos de defensa personal, propiciats per molts ajuntaments, primer per a dones maltractades, després per a funcionàries i ara també per a xiquetes, és una bona proposta. Ens estan agredint i en hem de defensar. I a més la teoria de les arts marcials, al contrari de la funesta teoria de la tetosterona, proposa no més usar la força en cas d’autodefensa.
També hi ha coses que es poden fer des de les institucions, més enllà de canviar lleis, com ara, fer un urbanisme i una política de mobilitat més amable per a les dones. Una iniciativa interessant, és poder demanar la parada del bus més a prop del domicili quan és de nit, o posar càmeres als llocs foscos, túnels etc…O des del món de l’empresa, la Universitat i de la innovació tecnològica, promoure estudis i investigacions que puguen facilitar la prevenció de la violència contra les dones.
Però fonamentalment necessitem, les persones adultes, canviar els nostres paràmetres, perquè tot no ho pot fer l’escola ni les institucions i els xiquets i xiquetes veuen els pares i les mares, veuen sèries i jocs d’una brutalitat i un masclisme extrems. Estaria bé que començarem a practicar, sense por al rebuig social, tolerància zero front a qualsevol agressió masclista siga física, verbal o actitudinal, vinga d’on vinga, d’un “cunyao”, d’un professor universitari, d’un cap d’un subordinat d’un amic …siga home o dona, de la TV de la premsa, de les xarxes socials …de manera que al final es cree una “massa crítica” de ciutadania conscient, que faça que deixe de ser una heroïcitat simplemente seure en un jardí, viatjar, anar de festa o caminar pel carrer…
Pepa Garcia Gil
