Bé. Em centre ja en la novel·la de Juli Martínez Amorós, un autor que no coneixia fins ara. Doble agraïment: a la Bibiobleca i a Vincle.
És una novel·la protagonitzada per un policía d’Alacant, Arnau Feliu, que recorda per la seua bonhomia els inspectors Thomas Barnaby, de la sèrie Els assassinats de Midsomer, i al comisari Kostas Kharitos, creació de Petros Markaris. Martínez no dona informació física sobre la persona del policia: només sabem que viu sol, que està a punt de jubilar-se i que té un muscle lessionat. També, que porta un quadern personal a banda de la llibreta on anota el que va sabent de les seues investigacions. Però no coneixem res de la seua vida sentimental i això és molt d’agrair en una obra d’aquest tipus perquè ens evita llegir sobre bordells, prostitutes i adlàters, cosa que comportaria un llenguatge, i un tractament de les dones, sexista i menyspreable. Enllace ací el comentari que vaig fer a La botella del náufrago. Es pot escriure sense necessitat de fer gala de masclisme.
L’argument és l’habitual en les obres del gènere policíac: corrupció política i policial, drogues, apostes, carreres de motos il·legals, festes nocturnes dubtoses i diners, molts diners, procedents dels suborns i les trampes que caracteritzen la manera de fer del Partit Conservador, un altre protagonista de la novel·la.
Tindríem un tercer protagonista, el jove Guillem que acompanya el policia en la majoria de les pesquises i que serveix a l’autor per a introduir, de manera suau tot i que alguna vegada a punt d’arribar al pamflet, alguna opinió política diferent i ben allunyada del gruix dels protagonistes corals que intervenen en els fets narrats. En certa manera crec que Martínez no pot defugir la seua ideologia però tambe ens ofereix el contrast entre l’experiència i la calma, en definitiva el savoir faire, de Feliu i la vehemència del jove.
La trama és trepidant però la narració tranquil·la. M’ha resultat soprenent. Els diàlegs són magnífics. Poques vegades n’he trobat de tan exactes: donen la informació que cal sense floritures.
Per últim, destacaria la ignorància en què manté a la lectora: son assassinats aïllats? Tenim un assassí en sèrie? És tot una successió de casualitats? I per a reblar-ho hi ha quatre cartes manuscrites* el contingut de les quals sembla aclarir-ho tot però que resulta ser un trompe-l’oeil, un artifici magistral.
* Demane a l’editorial que en pròximes edicions corregisca la lletra de les cartes. Les persones majors de vegades tenim dificultats de visió.
Dolors Jimeno
Publicat en De Viatge
