La Universitat de València preserva «sense tergiversacions» les memòries d’Alejandra Soler i Arnaldo Azzati
«Les vides d’Alejandra i Arnaldo podrien definir-se com a vides molt viscudes», va assegurar el rector de la Universitat de València, Esteban Morcillo. «Van viure la dictadura mal anomenada dictablanda, la Guerra Civil, el franquisme, l’exili, la Segona Guerra Mundial i l’auge del nazisme i del feixisme», va afegir Morcillo aquest dilluns després de signar-se el conveni pel qual la Universitat de València rep l’arxiu personal d’Alejandra Soler i del seu marit, Arnaldo Azzati. «Hem de cuidar, tothom, la democràcia com ho van fer ells cada dia de les seues vides», va rematar.
Soler va nàixer a València en 1913. Va estudiar en la Institución para la Enseñanza de la Mujer i va cursar el batxillerat a l’Institut Lluís Vives, on va entrar a formar part de la Federación Universitaria Escolar (FUE), un moviment estudiantil que lluitava per modernitzar l’ensenyament. Soler, que va ser professora d’Institut durant la Segona República, va morir l’any passat, a València, als 103 anys.
Aquesta mestra republicana va recollir en 2001 la medalla que la Universitat de València va atorgar a la FUE. A més, el compromís cívic i amb l’ensenyament públic d’Alejandra Soler va ser reconegut per la Universitat de València quan va complir els 100 anys en un acte celebrat al Col·legi Major Rector Peset. L’any 2013, als 101 anys, va participar com a activista en el primer aniversari de la Primavera Valenciana, per la qual cosa va ser coneguda com l’àvia del 15-M. A més, Alejanda Soler va ser filla predilecta de la ciutat de València i va rebre l’Alta Distinció de la Generalitat. «És a partir de l’entrada de l’esquerra a les institucions que hi ha un reconeixement per part de l’Ajuntament i de la Generalitat», va remarcar Pilar Sanz, una de les persones que ha dut a terme les tasques de compilació documental de l’arxiu.
Recuperar la memòria democràtica
Amb Sanz, assessorades per Irene Manclús, han treballat Pilar Bonet, Doria Roso i Encarna Signes. Totes elles tenien una relació d’amistat amb Alejandra Soler. A partir de 2014 van començar a treballar amb ella part de la documentació que es trobava al seu domicili. Tot l’arxiu que ara ha rebut la Universitat de València «va ser una donació que Alejandra Soler va fer en vida en febrer de 2016. Tots els materials estaven en caixes i sobres a sa casa», va explicar Sanz. Després de la mort d’Alejandra Soler prosseguiren la tasca empresa: que es complira la seua voluntat i que els seus documents i testimoniatges es conservaren per a ajudar a recuperar la memòria democràtica.
Els documents corresponents a aquest arxiu, un total de 33 arxivadors, 18 àlbums i 4 carpetes, estan ara continguts en 59 caixes dipositades en l’Arxiu Històric de la Universitat. Hi ha materials de tipus molt diversos. La relació de documents inclou escrits relacionats amb les famílies de Soler i Azzati, les seues professions i les seues amistats. Destaquen els manuscrits dels seus llibres i les notes preparades per a les seues intervencions públiques, així com les traduccions d’Arnaldo Azzati. Alejandra Soler va conviure durant més de 50 anys amb ell, un dels fills del periodista i traductor Fèlix Azzati. A més, Arnaldo va pertànyer al grup de traductors de Moscou.
En l’arxiu també hi ha retalls diversos de premsa entre els quals destaquen un gran nombre de periòdics soviètics, documents administratius i premis rebuts per Alejandra Soler, la correspondència i gran nombre de diapositives i fotografies de viatges professionals i personals. A més, s’estan recopilant en CD i DVD diferents entrevistes que s’incorporaran a aquest arxiu.
En l’arxiu hi ha també els premis rebuts per Alejandra Soler, com ara les medalles de Lenin de la imatge. / I. LAFITADues vides compromeses
«L’arxiu és un clar exponent de les vides d’Alejandra Soler i Arnaldo Azzati, dues vides compromeses amb la participació i amb la democratització», va afirmar Sanz. Justament com a conseqüència d’aquest compromís polític van haver d’exiliar-se durant més de 30 anys a l’URSS, entre 1939 i 1971. Aleshores es van instal·lar a Madrid i, 6 anys després, a València, «la ciutat de la seua infància i joventut». Els materials de l’arxiu són «un bon testimoni de les seues vides»: certificats de casament, cartes al Ministeri de Justícia demanant els passaports, correspondències amb les famílies Azzati i Soler –però, mitjançant intermediaris, per a saltar la censura–, certificats de treball… «Eren dues persones molt actives» –va afirmar Sanz– «com es demostra amb la quantitat de manuscrits de llibres, notes i reflexions en quadernets d’Alejandra».
D’Azzati, les compiladores assenyalen que «hem descobert l’Arnaldo de qui [Alejandra] tant ens havia parlat». Així, Sanz va destacar que «ja als 16 anys Arnaldo era una persona creativa i amb una vena periodística». Nascut, com Alejandra, en 1913, d’ell hi ha uns escrits de joventut de l’any 1929 i articles per a la premsa d’abans i durant la Transició. També hi ha exemplars de premsa italiana i soviètica i «multitud de fotografies». «N’hi ha tantes que no ens ha donat temps a comptar-les», es va disculpar Sanz. Hi ha imatges dels anys quaranta a Moscou, «poques, perquè ja va vindre la Segona Guerra Mundial». També hi ha fotografies fetes per Azzati, «que era un gran aficionat», de tot allò que anaven veient. «Quan els arriba la llibertat, recorren tot Espanya, coneixen altres continents i fotografien cada trosset», va contar Sanz.
«Per a nosaltres era difícil resumir la riquesa amb què ens hem trobat», va confessar Sanz. Amb les dades que aportava Alejandra Soler i les que ja tenien sobre la seua vida, Pilar Bonet, Doria Roso, Encarna Signes i Pilar Sanz van començar la labor d’ordenar i classificar part dels documents. Ara, una vegada cedits a la Universitat, «ens encantaria que aquest arxiu estiguera a l’abast de tot investigador interessat per les vides de persones com Alejandra i Arnaldo».
Digitalitzar el llegat de Soler i Azzati
Sanz també va contar que Arnaldo no va arribar a conéixer l’era digital –va morir en 1986– però que Alejandra «sí que ens veia amb la tauleta o amb el mòbil i gaudia cantant Al vent a la vegada que Raimon…». Per això les compiladores han fet una petició a la Universitat de València: que part, si no tots els documents cedits, siguen compartits amb altres centres i que es digitalitzen perquè arriben a tot el món». Esteban Morcillo i el vicerector de Cultura i Igualtat, Antonio Ariño, van assegurar que «complirem amb la petició d’Alejandra». A més, Ariño va afegir que el material «formarà part de la xarxa universal de biblioteques de tot el planeta i que estarà disponible per a tothom».
«L’arxiu serà objecte de cura, restauració, digitalització, difusió, educació i investigació», va garantir Morcillo, qui també va destacar que una donació «és fruit d’una generositat i convicció». Així, es tractaria de la generositat d’Alejandra i Arnaldo, «però també dels seus hereus, que cedeixen un patrimoni seu a la nostra institució». Morcillo va apuntar que hi ha dues maneres de «matar» la memòria: amb la mort per oblit o desmemòria i amb la tergiversació «quan la memòria es falsifica». «La Universitat ha de protegir la memòria d’aquestes dues morts», va afegir. Per això, les memòries d’Alejandra Soler i Arnaldo Azzati viuran a partir d’ara en la Universitat de València i, segons va assegurar Morcillo, «sense tergiversacions».
En l’acte de formalització de la cessió, a més de Morcillo, Ariño i Sanz, també hi eren els nebots del matrimoni: Elsa i Emilio Azzati. «L’arxiu d’Alejandra i Arnaldo ens ofereix el testimoni directe d’una època convulsa», va descriure Emilio Azzati. Però, a més, va remarcar que Alejandra era «una dona avançada al seu temps, que va trencar barreres i va obrir el camí a d’altres». «Però, sobretot, va ser una gran persona», va concloure.
Ingrid Lafita
Artículo publicado en Diari LaVeu
