Totes som migrants

Fa onze anys, les esfereïdores imatges de la platja de Tarajal, a Ceuta, amb la Guàrdia Civil disparant pilotes de goma contra persones indefenses que intentaven arribar a la costa nadant, van commocionar una part de la societat i obriren un debat necessari sobre els drets humans i la responsabilitat institucional. Aquell moment ens va fer reflexionar sobre qué ens diferencia realment d’aquelles persones que es juguen la vida una vegada i un altra per a creuar la frontera. La resposta era (i continua sent) ben senzilla: hem tingut la sort de nàixer a l’altre costat de la tanca. Uns pocs metres i una legalitat ferotge, separen vides radicalment diferents.

Ara, en vore com una turba d’odi actua contra persones d’origen magrebí a Torre Pacheco, torna la indignació. Costa creure (o potser ja no tant) que en un estat democràtic es donen expressions tan crues de xenofòbia. Potser ja no ens en recordem dels milions de persones que emigraren des de l’Estat espanyol cap a Amèrica durant el segle XX, buscant un futur millor. Ara, algunes persones miren amb menyspreu a les seues descendents que fan el mateix camí però a la inversa. O de les que van fugir de la fam, de la dictadura i de la manca d’oportunitats per a anar a treballar a França Alemanya o Suïssa.

Recorde que, de jove, cada estiu viatjava a França per a guanyar uns diners que em permetien continuar els meus estudis universitaris. Hi vaig conèixer de primera mà l’actitud paternalista, la ignorància i, en molts casos, el menyspreu d’algunes persones (no totes). Cartells mal escrits en espanyol, avisant que no es podia robar; suposicions de que ens colàvem al metro…ens tractaven, en molts casos, com éssers inferiors.

Tot allò ho vaig oblidar durant un temps, fins que el nostre país va començar a rebre persones migrades i vaig reconéixer els mateixos gestos, però ara fets per gent d’ací.

No hauríem d’oblidar tampoc la migració interna. Milions de persones han canviat el seu lloc de residència dins del mateix país. A mitjan segle XX, moltes arribaven a Barcelona a la recerca d’un futur millor i eren detingudes a Montjuïc per a ser deportades al seu lloc d’origen. Una realitat sovint silenciada que també forma part de la nostra història.

Hui, moltes de nosaltres venim de fora de les grans ciutats: d’altres regions, de pobles pròxims… Hem hagut de fer un esforç per integrar-nos, i també hem patit, en algún moment, els prejudicis de qui, de forma irracional, es creu superior no més per haver nascut a la ciutat.

Ara li ha tocat a la Joventut espanyola tornar a migrar. Persones amb una excel·lent formació acadèmica i coneixement d’idiomes que han d’anar a Londres, Berlín o Amsterdam a fer feines precàries, també pateixen discriminació i risc d’expulsió. I mentre ací ens escandalitzem, oblidem que moltes de les persones que travessen el mar en pasteres o escalen perilloses tanques, també són generalment les més preparades dels seus països d’origen i venen a aportar valor i creixement al nostre país.

Estem davant d’un fenomen estructural: circumstàncies com guerres, crisis econòmiques, canvi climàtic i el ressorgiment del totalitarisme, estan augmentant, encara més, les migracions, que no són una opció en la majoria dels casos, sinó una necessitat i un dret. I el respecte a eixe dret, així com al de demanar asil, està reconegut en l’art. 13 de la Declaració Universal de Drets Humans de 1948, en la Convenció de Ginebra de 1951 i en la carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea de l’any 2000.

Els delictes d’odi, a més de per consideracions ètiques, no tenen cabuda en eixe marc normatiu, per la qual cosa les institucions democràtiques, haurien de posar més obstinació a perseguir-los amb la mateixa intensitat amb què persegueixen a uns altres i, la ciutadania faria bé a no mirar cap a un altre costat i posar-se de manera clara i contundent a donar suport a qui, en qualsevol moment, podríem ser nosaltres mateixes o les nostres filles. I no solament per solidaritat, sinó en legítima defensa de la dignitat humana.

Pepa Garcia Gil