El sector immobilari no es toca
Un dimecres 8 de juliol un alcalde comunica a un promotor immobiliari que el projecte que ha presentat fa 18 mesos per tal d’executar un PAI a un barri de la ciutat no li acaba de fer el pes, i li suggereix que en presente un altre després de seure a parlar-ne amb veïnat i el propi Ajuntament, que uns i altre també hi tenen coses a dir. I conte contat s’ha acabat. Un dia després es desferma una turmenta mediàtica que anuncia la de Déu és Crist i el perill imminent que el cel acabe desplomant-se sobre els nostres caps. Què hi ha passat? Que eixe alcalde ha insinuat que la ciutat és una cosa massa seriosa com per a deixar-la exclusivament en mans dels constructors, i en aquest país hi ha coses que no es poden dir. El sector immobiliari és sagrat, té drets adquirits des del principi dels temps, consagrats per lleis, costums i cordials relacions amb tota mena de poders. Ai d’aquell que gose posar-los en qüestió!
Juliol és un mes de l’any en curs, l’alcalde, Ribó, el promotor, Metrovacesa, la ciutat, València, el barri Benimaclet, i qui escriu, un militant veïnal que ha participat en els fets que composen aquesta història i que, a la vista de la versió que en volen fer passar per bona Metrovacesa i els seus aliats (farcida de mentides, tergiversacions, interpretacions interessades i retòrica buida), comença a dubtar d’allò que ha viscut en primera persona.
Diu Metrovacesa que el projecte que va presentar en desembre del 2018 es va sotmetre a un procés participatiu que tingué com a resultat la integració de totes les peticions plantejades pels veïns. És per això que, tot i reconèixer que eixos mateixos veïns han canviat de parer, lamenta el rebuig de l’alcalde a una proposta fruit del consens. L’espantada veïnal l’atribueix Metrovacesa al fet que s’han deixat seduir per les proclames de l’esquerra alternativa i radical. Deixem ben clar, per a començar, que l’AV s’ha fet major i ja no té edat d’anar “al darrera d’antics tambors”, que diria el Raimon. Ço no obstant, reconeix que les bones idees alienes les fa seues sense complexes, siguen de l’esquerra radical o de la dreta confessional; i a l’hora de defensar els interessos del barri és capaç de teixir aliances amb qui calga, encara que siga el mateix Príncep de les Tenebres. Aclarim també que les al·lusions a un suposat consens assolit amb els veïns són radicalment falses.
Amb Metrovacesa ens hem reunit en quatre ocasions. Entra en les nostres vides en la primavera de 2018, quan pretén convertir-se en el nou agent urbanitzador del PAI. A instàncies del regidor d’Urbanisme, ens vam trobar amb ell i la promotora a les mateixes dependències municipals. Semblaven força interessats a conèixer els nostres plans per al barri i integrar-los al seu projecte (per aquelles dates el Ple de l’Ajuntament havia aprovat el document Benimaclet és Futur en el qual l’AV s’hi havia implicat a fons). Els representants de l’empresa se’n quedaren un exemplar i prengueren bona nota de les nostres raons. Tot va ser flors i violes, i ens emplaçàrem a un segon encontre, aquesta vegada a casa nostra, per tal que pogueren familiaritzar-se in situ amb els problemes i aspiracions del barri. Francament agradable, aquella passejada.
La tercera reunió tingué lloc a començaments de l‘estiu al gabinet d’arquitectura a qui Metrovacesa havia encarregat el desenvolupament del
seu (mai millor dit) projecte de PAI per tal de fer-nos-en coneixedors i guanyar-s’hi la nostra complicitat. De Benimaclet és Futur l’única cosa que hi quedava era el gran parc central. Ara, quant a les característiques d’eixe parc, les dels edificis i, sobretot, el nombre d’habitatges a construir-hi (ni un menys dels 1.345 previstos feia tres dècades), res a veure amb els nostres plantejaments. Com cagalló per sèquia, se’n tornàrem a casa. En passar l’estiu, convocats una altra vegada pel regidor d’Urbanisme, acudírem de nou a les dependències municipals. Quart i últim (fins ara mateix) encontre amb Metrovacesa. El discurs de l’edil fou curt, clar i net: Canvieu el que vulgueu, però l’edificabilitat no es toca. Quedaren així clausurats els jocs florals. Eixes reunions només han servit, doncs, per a que la immobiliària puga fabricar la seua coartada consensual. Perquè, com ja s’ha dit, en desembre de 2018 Metrovacesa, tot ignorant la posició veïnal, presentà el seu projecte de PAI a l’Ajuntament.
Continua dient Metrovacesa que la decisió de l’alcalde és arbitrària, que la desclassificació del sòl ni és viable ni està justificada, i que els canvis que hom pretén introduir al seu projecte suposen un elevat cost econòmic per a la ciutat. Anem per parts. Desclassificar, reclassificar, és viable, s’ha fet moltes vegades, podríem dir que cada volta que li ha interessat a un promotor immobiliari. Pregunte’s si no a Momentum Real Estate, que ja ha aconseguit el vistiplau de la Regidoria d’Urbanisme per a reclassificar els terrenys de La Lletera, al costat mateix del PAI.
La revisió dels paràmetres urbanístics vigents sí està justificada, per moltes raons, la més sòlida de les quals n’és que aquell sòl fou classificat com a urbanitzable (i amb certa edificabilitat) fa més de 30 anys en base a una previsió de creixement demogràfic per a la ciutat que s’ha revelat com un disbarat absolut: en números rodons,1.200.000 habitants front als 800.000 en què ens hem quedat si fa no fa estancats (afortunadament). Per tant, paralitzar eixe projecte per a repensar-s’ho no és de cap manera una decisió arbitrària, tot el contrari. Ni Benimaclet ni la ciutat necessiten per a res eixos 1.345 habitatges, que sols serviran per a fer-nos la vida al barri una miqueta més complicada i per a fotre-li la mossegada definitiva a l’últim vestigi que resta d’horta a tot el terme municipal rondes endins. Una Horta que –diguem-ho ben clar− té els dies comptats perquè, tot i haver-nos-en menjat ja gairebé la meitat, continuarem trobant molt raonables raons per continuar fent-ho fins al final.
Ni arbitrari ni precipitat. Ribó coneix les nostres pretensions quasi des que en prengué possessió el 2015, i s’ha pres el seu temps per fer el que ha fet. (Gràcies alcalde.) Ara toca seure, parlar-ne, fer números; perquè l’alcalde sap que juga amb dinés públics i tal volta les demandes veïnals no siguen a cost zero. Vaja, fer números!, que l’Ajuntament en faça és el que també demana Ciudadanos, que també ha acollit amb simpatia la nostra alternativa al PAI. (Ciudadanos, partit moderat que també s’ha deixat enlluernar pels deliris de l’esquerra radical.)
“Elevat cost econòmic per a la ciutat”? Metrovacesa amenaça amb demanar judicialment 51 milions d’euros a l’Ajuntament si no s’accepten les seues pretensions. I per què no 80? La pregunta no és impertinent, se sustenta en el fet que no sabem d’on ix eixa quantitat ni com s’ha obtingut. Anem per parts de nou. Els propietaris del PAI no han patrimonialitzat (materialitzat) els seus drets urbanístics (vaja, que no hi han fet res en 30 anys); en conseqüència, no els correspon cap indemnització. Així s’explica a l’Informe Boix (Universitat de València) i es corrobora a un altre signat per Manuel Latorre (Ajuntament de València). Amb dues excepcions: els terrenys cedits a l’Ajuntament per acollir-hi els horts urbans veïnals i els vora 70.000 m2 ocupats per la Ronda Nord, que al Ministerio de Fomento li varen eixir de bades al seu moment. Segons estimacions fetes al mateix Informe Boix, les indemnitzacions corresponents suposarien un desembossament de 14,3 milions d’euros per a les arques municipals. Les estimacions més recents de l’Ajuntament oscil·len entre 16 i 19 milions. Estem parlant, en termes nets, d’11,5 i entre 13 i 16 milions. Són estimacions si fa no fa paregudes. Res a veure amb els 51 milions que el promotor se n’ha tret de la màniga.
Ara bé, eixos 11,5 milions (o 13, o 16) són la quantitat que l’Ajuntament hauria de satisfer si se decidís per la desclassificació total dels terrenys del PAI, una opció legítima i viable però que no és la de l’AV. La proposta veïnal contempla un volum d’edificabilitat que en permeta satisfer les càrregues pendents i els costos d’urbanització del futur PAI sense que les arques municipals resulten afectades. Eixe volum d’edificabilitat –suficient perquè l’execució del PAI siga rendible a una empresa privada competitiva (no oligopolística)− es situa a l’entorn dels 400 habitatges, un terç aproximadament del que pretén Metrovacesa.
Però al bàndol del promotor no tot són mentides i tergiversacions. En defensa de la seua posició també s’hi estan fent servir arguments raonables, per bé que discutibles. Vegem algunes perles. Cal completar la ciutat. No, per l’amor de Déu, no ens la completeu! Ens conformem amb què arregleu el que hi ha, tot començant pels milers d’habitatges buits, després ja parlarem de si cal fer-ne més. Amb aquest PAI, Benimaclet tindrà per fi els equipaments que necessita. Què és aquesta l’única manera de fer ciutat? Per a què els veïns que ara hi viuen disposen dels equipaments que necessiten cal primer que n’hi vinguen més? Torne a explicar-m’ho per favor. Com que el 30 per cent dels habitatges seran socials, si reduïm edificabilitat en tindrem menys. Vaja, si ho haguérem sabut abans hauríem eixit en tromba a demanar-ne l’augment fins a 2.000!
Malgrat la distància que hi ha entre la posició de Metrovacesa i la veïnal, no fóra elegant cloure aquestes línies sense reconèixer que també
alberga una sana preocupació per l’interès general. És el que es dedueix d’aquesta declaració recent tal com ha estat reproduïda en un mitjà de comunicació: “La paralització […] comportaria una significativa pèrdua d’oportunitat per a la dinamització econòmica […] de Benimaclet i […] València en termes d’inversió, rehabilitació i generació de llocs de treball, especialment necessaris en una conjuntura […] com l’actual”. Molt d’agrair eixa preocupació per part de tan il·lustre membre d’un sector que ha sigut un dels principals responsables de la catàstrofe econòmica més greu que ha patit aquest país des de la Gran Depressió de 1929. Però arriba tard i recepta la medecina equivocada. Què volen, encebar una altra bombolla immobiliària? Què aquesta gent no ha sentit parlar de desenvolupament sustentable, agricultura de proximitat, consum responsable, respecte del medi ambient? La construcció no pot continuar sent el motor de l’economia; més val assajar vies de dinamització menys agressives.
En una associació veïnal n’hi ha tota mena de socis: esquerrans i dretans, creients i agnòstics, federalistes i jacobins, treballadors manuals, ensenyants, mestresses de casa, joves (pocs)… Com en altres ONG, entre els més actius hi destaquen els jubilats, gent amb tot el temps del món per a posar-lo al servei d’allò que consideren just; gent pacífica, poc predisposada a la bronca grollera. Senyors de la construcció i companyia, sigueu raonables, no ens obligueu a fer més soroll del que ens agradaria. Teniu dret a guanyar-vos la vida fent ciutats, però els que hi vivim i les patim també el tenim a què es facen d’una altra manera, més respectuosa amb les necessitats dels ciutadans que les habitem i menys amb els interessos dels que només volen traure’n beneficis per poder fugir sense mirar el que deixen enrere. Tingueu també una miqueta de trellat, per favor.
Enric Sanchis Gómez
AA.VV. Benimaclet
