Carles Dolç, arquitectura dels moviments veïnals que van salvar la ciutat de València

El llibre ‘Del Saler al Túria’ analitza les primeres resistències veïnals que van propiciar una ciutat més respirable i connecta amb els reptes actuals, com el projecte d’ampliació del port de València

Què hauria sigut de la ciutat de València sense les lluites veïnals pel llit del Túria i el Saler? Carles Dolç (València, 1949) ha traçat en Del Saler al Túria (Pruna Llibres / Alfons el Magnànim, 2021) la història i la memòria d’aquells moviments socials que en les acaballes de la dictadura franquista es van mobilitzar contra la terrorífica autopista projectada en l’antic llit del riu Túria, hui convertit en pulmó verd que articula l’urbs, i per la conservació del Saler, l’espai natural connectat amb l’Albufera situat a dues passes de la capital. El llibre, presentat fa poc per l’alcalde Joan Ribó, es publica en un moment en què València aposta per la mobilitat urbana sostenible, amb la limitació de l’ús del cotxe i l’impuls de la bicicleta, mentre aguanta la respiració pel polèmic projecte d’ampliació del port.

Dolç, veterà activista de l’escola de Trini Simó, observa una contradicció evident: “Parlem de transició ecològica, fins i tot en tenim un ministeri, però l’ampliació del port no té coherència amb aquesta línia”, explica per telèfon a elDiario.es. L’arquitecte critica que el debat sobre l’ampliació de la infraestructura portuària “s’ha iniciat tard”, encara que celebra que estiga prenent impuls en els últims temps: “Hi ha una producció d’articles i estudis amb una línia argumental molt variada en qüestions mediambientals, aspectes econòmics, sobre l’escala del port per a una ciutat com València i sobre la manera com s’han pres aquestes decisions”. “El cos argumental està ací”, afig.

El projecte d’autopista en l’antic llit del riu Túria, encara que hui puga semblar propi d’una pel·lícula de ficció postapocalíptica, va ser una amenaça ben tangible per a la configuració de la ciutat després de quasi quatre dècades de dictadura franquista. “Era un projecte d’instal·lació d’infraestructures viàries, amb autopistes de cotxes i també de ferrocarril, que ocupava tota l’amplària, i que hauria suposat una riuada de vehicles”.

Per contra, l’antic llit és hui un esplendorós pulmó verd, encara inacabat en l’últim tram, que articula la ciutat. “El llit és la unió de la part nord i sud de la ciutat amb un flux de ciutadans i de mobilitat que hauria sigut totalment diferent”, afirma Dolç. “Així com el projecte al Saler va ser rebut amb molta admiració i entusiasme, a la ciutat s’observa que el tema de les autopistes en el riu no va tindre la mateixa admiració; m’he trobat alguna carta al director de fa 50 anys que ja diu que cal limitar el trànsit de cotxes”, relata l’arquitecte.

El parc natural del Saler és, segons Dolç, “un privilegi que tenen molt poques ciutats”, tal com ha destacat fins i tot el diari Le Monde. “Em fa l’efecte que és un espai valorat per la ciutadania, però és evident que, a pesar que tot el desitjable es va aconseguir en aquella època, encara queden qüestions pendents i alguns ecosistemes per recuperar com per exemple la Venta de Bous”, assenyala l’autor. “Hi ha coses construïdes que són més problemàtiques que altres, l’hotel Sidi Saler s’ha d’eliminar, purament i simplement, perquè està en la línia d’àmbit marítim, paisatgísticament és un obstacle i no té cap utilitat”, denuncia.

Com veu la ciutat hui en matèria de mobilitat sostenible? “És evident que hi ha unes resistències que continuen funcionant, però el futur és que el cotxe no és el sistema de mobilitat adequat per a una ciutat, que demana caminar, bicicletes i transport públic per a tindre unes condicions de salubritat i de salut física i personal de la gent que transita pel carrer”, afirma Dolç. “Una ciutat atractiva per a residents i visitants ha de limitar el trànsit de cotxes, és el que s’està fent en totes les grans ciutats”, conclou l’arquitecte.

Lucas Marco
Publicat à ElDiario.es