Un matador per a la cultura

Vicente Barrera prové d’una família de llarga tradició cultural: el seu avi va ser també torero. De la mateixa generació del gran Cagancho, un sevillà cèlebre per les espantades i per altres incidents, com ara les memorables faenes en què necessitava una vintena d’estocades per a acabar amb l’animal. Segons deien els entesos de l’època, més que matar bous, els assassinava. D’ací prové l’expressió popular «quedar com Cagancho», ara en desús per la decadència de la tauromàquia entre les joves generacions urbanes. Una catàstrofe cultural que el nou Govern valencià mirarà la manera de revertir. Una expressió que entre nosaltres competia amb la més valenciana de «quedar com Camot», també personatge cèlebre, però en un altre sector de l’economia, el dels bandolers.

Sempre he dit (i escrit) que durant els anteriors governs del Partit Popular els corruptes valencians no furtaven més quantitat que els d’altres territoris. Les xifres dels casos jutjats ací i allà avalen de manera matemàtica la meua tesi. És a dir, el poble valencià tampoc ha destacat mai en corrupció. Una estocada més al xovinisme local. Ara bé, els nostres corruptes sempre han tingut una vis còmica insuperable. Això no ens ho desmentirà ningú. Personatges com el ionqui dels diners, o com un president de diputació contant diners negres mentre mugia una vaca, o com aquell empresari fotografiat en triquini… feien les delícies dels humoristes de totes les televisions, ràdios i premsa satírica. Clar que tot aquell protagonisme va aconseguir-se, amb molt d’esforç, al preu de deixar la imatge del País Valencià arrebossant-se de fang. La fama es paga.

Els darrers huit anys, com pot comprovar-se en les hemeroteques i els arxius audiovisuals, els humoristes han hagut d’inspirar-se en personatges d’uns altres territoris, al preu de deixar els valencians en la invisibilitat tradicional. Però ara, de sobte, en tan sols 24 hores, els mundostoday de tot Occident han tornat a girar la mira telescòpica cap a les nostres terres. El Govern que negocien el PP i Vox va camí de convertir-se en La banda de l’empastre, l’entranyable agrupació de Catarroja que va triomfar durant quasi un segle amb un espectacle que ells anomenaven «cómico-taurino». Designar un torero com a vicepresident primer i conseller de Cultura sembla un gir de guió ideat des del cel pel mateix Rafael Dutrús, Llapissera, gran artista de l’empastre, que descansa en la glòria del Senyor des de 1960. Un torero dirigint la Cultura sols podria superar-se ara nomenant el campió regional de pesos semi-pesats de boxa per a l’oficina de mediació i resolució amistosa de conflictes.

Podria continuar encadenant acudits, en la línia dels memes que s’han desfermat en les primeres 24 hores de negociacions entre PP i Vox. Però també tenim alternatives, i abans o després, passada la sorpresa i la disbauxa, caldrà passar a les idees. Com la d’obrir un debat sense memes sobre les causes que ens han retornat al fang en tan sols 24 hores. Ara compartim acudits sobre el torero, però potser ha arribat l’hora de perdre la por a dir que els bous formen part de l’univers mental reaccionari, una arma poderosa per a difondre la ideologia més conservadora. I afegir que els progressistes regidors de Cultura dels nostres pobles dediquen la major part dels seus pressupostos anuals a finançar penyes taurines i romeries. Tot això és perdre vots per tindre por a perdre vots. I qui diu bous, diu la llarga llista d’armes culturals reaccionàries que l’esquerra finança alegrement quan governa.

A tot Occident es lliura una batalla cultural duríssima. No enfronta la dreta tradicional i l’esquerra de sempre. El que es juga a França, per exemple, és un partit entre una opció democràtica civilitzada i la barbàrie (Macron i Le Pen). És el mateix combat que lliuren Biden i Trump. Idèntic al que estem jugant ací. L’aparell de reproducció ideològica dels partidaris de la barbàrie és d’una força colossal, enfront del qual, si ens encabotem a jugar en el mateix terreny, sempre tindrem les de perdre. Per això hem de traure el debat d’on està actualment segrestat (no sols dels mitjans i les xarxes, també de l’esport d’elit, de les peregrinacions, dels concursos…) i portar-lo als carrers. A uns carrers que no estiguen tancats per les barreres dels bous embolats. Que damunt, hem posat nosaltres.

O comencem a parlar clar o quedarem com Cagancho, el torero. O com Camot, el bandoler.

Francesc Bayarri
Publicat en Austro Hongaresa de Vapores